Els qui siguin addictes al cinema com jo recordaran l’escena de la cabina (i continuació) d’ "Una nit a l’òpera", on els Germans Marx van fent-hi entrar més i més persones (i ous durs) fins que la cabina, petita com ella sola, acaba rebentant de tant plena com era. En certa manera i salvant les distàncies -no són tant graciosos com ells, però sí que provoquen hilaritat- els Ciudadanos i la seva mini cabina "Ciudadana" ens ofereixen un espectacle prou còmic.
Després d’haver-se passat dècades protestant per tot i monitorizant la decadència de la societat sota els nocius efectes del catalanisme, els nostres "intel·lectuals" (així, entre cometes) es van decidir a salvar-nos i a mostrar-nos la llum veritable amb el seu partit Ciutadans – Ciudadanos (C’s). Després de l’increïble suport i ressò mediàtic que van obtenir precisament d’aquells mitjans que deien que feien boicot a les seues idees (els mitjans públics de la Corporació, per exemple), van rebre també el suport mediàtic i -el que és més important- econòmic d’alguns mitjans espanyol(iste)s, com el piscinero-conspirador El Mundo, o el panflet digital de l’ultra Losantos. Per tot això els Ciutadans-Ciudadanos van aconseguir 3 escons al Parlament català, entre surrealistes mostres d’autoodi i basant el seu programa en atacar la llengua catalana, un cas únic a l’Europa democràtica.
Però els Boadellas, Tubaus, Espadas (Espasas), Pericays i companyia eren massa intel·lectuals, massa purs, per mantenir-se amatents. I és que entrar al joc que tant havien criticat, a aquell joc d’interessos, en va descol·locar molts. El més divertit de tot és que hi van posar en Chico Marx a dirigir el "tinglado", un tal Albert Rivera, conegut a casa seva a l’hora de dinar, guapet i amb ganes de despullar-se -unes credencials immillorables-. Bàsicament es tractava de trobar algú amb pocs escrúpols i poques idees polítiques a qui poder donar el braçalet de capità a l’hora d’aglutinar els bilions de vots anticatalans que deien poder obtenir.
Aix, però com són els Chicos que es fan grans -humor subtil-, i acaben agafant els vicis que tant havien criticat en d’altres partits. En un temps rècord, Ciutadans-Ciudadanos ha aconseguit generar més corrents crítics que ERC i CiU junts durant dècades, i segurament ha tornat a batre algun rècord mundial en percentatge de corrents crítics per militant. "Ciudadano-UBU" (també coneguts com a els Pastanaga -!-), el sector "Bouza-Brey", els descontents en general, De Carreras que dóna suport a Rivera, Arcadi Espada que com sempre es mostra arrogant i alliçonador, amb el seu posat amatent, seriós, de qui ho sap tot -i l’imaginem amargat i amb la cella torta- i que diu que ja ho veia a venir, Boadella que calla com sempre fa quan ja no es tracta de criticar als de sempre, Robles que dimiteix, el Mundo que els critica, Tubau que afirma que "Ciudadanos ha muerto" … i segurament encara ens en deixem algun.
El darrer congrés dels Ciudadanos intel·lectuals ubús pastanagues Boadelles Espades De Carreras Robles i Tubaus ha estat un autèntic espectacle tant sols comparable com deiem a algun dels gags dels Germans Marx. Al crit de "i dos ous durs!" (moc moc), els corrents critics apareixien de sota les pedres i carregaven entusiasmats contra la direcció, segurs de que podrien arreglar la "corrupció" del "seu" partit.
I és que quan un partit no té cap ideologia darrera seu, ni defensa res en concret més enllà de l’oposició a la llengua catalana i al catalanisme, passa el que passa. Que hi tens liberals, socialistes, esquerrans, centristes, ultradretans, sindicalistes, amargats en general (perquè mireu a l’Arcadi ?), frustrats, socialdemòcrates, rebotats del PSC, rebotats del PP, etcètera etcètera. I a la que s’intenta dur a terme algun postulat del partit, salten tots els altres que hi estan en contra. Precisament en aquest Congrés, s’ha volgut dotar al partit d’orientació ideològica (ara, un any després!), i s’han autodefinit com de "centre-esquerra". I apa, ja tens a tots els liberals i a mig partit emprenyat. Com l’Espada, o en Tubau. Ens expliquen les males llengües -això, les males- que fins i tot hi ha militants que s’aixequen i marxen quan algun ponent fa un discurs en català. És el "bilingüismo bien entendido".
Paral·lelament a tot això des del sector Basta Ya espanyol (Fernando Sabater, Rosa Díez) s’impulsa un Ciudadanos a nivell estatal, un partit que ja està en converses amb els "nostres" Ciudadanos per a mirar d’integrar-los tots plegats al seu nou partit nacional-però-no-nacionalista espanyol. Però eeeep, que els Ciudadanos catalans han dit que res d’integrar-se, que si de cas una Federació … que no volen perdre la seva sobirania. Tela tu, resulta que després de tot sí que tenen quelcom de catalans ! Ara resulta que no es volen dissoldre en un ent espanyol. No em direu que no és irònic ! I n’Espada es rebota amb Ciutadans pel Congrés i per tot això (1 i 2)
Per acabar-ho d’adobar tenim en Rivera, un noi que s’ha trobat al mig de tot i que … què carai, al Parlament s’hi està molt bé! Aquest sou, aquestes càmeres que t’enfoquen, perquè ara vingun uns a criticar-te i a dir que si hi ha hagut una cacicada al Congrés, total perquè t’has descontat d’un miler de vots, no ? I això d’integrar-se en un partit espanyol fa com por, oi que sí Albert ? Que a Catalunya s’hi està molt bé, i pots fer i desfer (com a les llistes de Cerdanyola). Tant és si els militants salten de tot arreu -fins i tot de la surrealista secció madrilenya de Ciutadans-. A tu et van donar la cadira i ara no hi ha qui et mogui.
I mentrestant tenim els de sempre, en Tubau i n’Espada (Espasa) al seu "burladero", veient-les passar. És el que passa quan hom no disposa dels collons que fan falta per a presentar-se de debò en un partit polític com a cap de llista. Fot, oi que sí Espada ? Robles ? Boadella ? Tubau ? Pericay ? No es van voler embrutar amb el fang dels partits, el fang que tant criticaven. I ara reclamen que els retornin el seu partit, un partit que uns "altres" (Rivera-Chico) s’han apropiat … però Arcadi, si el vau posar vosaltres, ara amb què ens sortiu ? Amb els vostres corrents crítics, corrupteles, cacicades, descontents, crítiques … ja sou un partit normal, i català. Exactament el que no volieu ser.
Doncs dues pedres. I dos ous durs ! (moc moc)
Guillem Sureda
Barcelona (Barcelonès)
