Cal majoria absoluta de Junts pel Sí i per això votaré aquesta coalició. Però per a mi l’emoció del 27-S no consisteix tant a saber si la llista de Junts pel Sí traurà o no majoria absoluta com què pensen fer els catalans amb aquesta majoria. Per això votaré la coalició. I dic emoció no tant perquè no sàpiga què passarà sinó perquè m’agradarà veure com passarà aquesta vegada, o sigui de quina manera perdran el temps un any més els catalans fent veure que pretenen negociar amb Espanya mentre aniran tenint orgasmes queixant-se cada repetida vegada del no espanyol per resposta tot fent-se els sorpresos. El poble català deu ser l’únic del món per a qui una sorpresa reiterada continua sent una sorpresa, transgredint així el concepte de sorpresa. És en l’única cosa que són capaços de transgredir.
Naturalment, no tinc ni la més mínima esperança que amb Junts pel Sí aconseguim una merda, ben al contrari: són la garantia que anirem definitivament a la merda. Però votaré la coalició per pressionar-la i de passada pressionar al poble català, és a dir: per empènyer-los cap a l’extrem del trampolí i comprovar com s’escagarrinen com sempre s’escagarrinen, i així matar la qüestió de la independència i, en matar-la, suïcidar-me nacionalment i deixar-ho córrer per sempre, que l’agonia és molt llarga i dolorosa i la cosa ja fa temps que fa fàstic.
Per desgràcia tinc molt clar què pensen fer els catalans amb el resultat, per positiu que sigui, i no serà altra cosa que fer el que fan sempre: continuar marejant la perdiu, és a dir: malbaratar miserablement el resultat. De moment, Mas ja ha dit, com de fet ha dit des del primer moment –i el poble, rei de l’autoengany pueril com és, ha fet veure que no ho sent–, que “després del 27-S caldrà solucionar l’assumpte a través del diàleg amb Espanya” (també amb Europa, ha dit), cosa curiosa tenint en compte que és ell mateix qui repeteix del dret i del revés que s’ha arribat a aquesta situació d’haver d’utilitzar unes autonòmiques per convertir-les en plebiscitàries justament perquè “amb Espanya no ha estat possible el diàleg”. Definitiu, no? Cal que continuï amb l’article sobre aquesta comèdia? A partir d’aquí, té sentit que ho faci? Cal que digui a continuació que, d’entrada, la utilització de la llei espanyola per burlar la llei espanyola (?!) és un fet irrisori que demostra que no hi ha cap intenció de saltar-se la llei espanyola i, doncs, d’aconseguir de veritat la independència? Tot legal, sens dubte, tot des de la legalitat, ben espanyola, naturalment, no fos cas que l’amo espanyol se’ns enfadés. Si t’escapes de la presó, fes-ho amb elegància, queda bé amb tothom, per començar amb l’alcaide; que faci bona cara, que s’agafi esportivament la teva intenció de fuga. Perquè, cal que aclareixi que serà des de la llei espanyola amb unes autonòmiques que se celebraran les suposades plebiscitàries? A banda, cal que digui que perquè unes eleccions siguin plebiscitàries se’ns ha de dir no només que “ens comptarem” sinó com executarem el resultat en cas de guanyar el Sí, cosa de la qual encara no tenim notícia ni s’espera que en tinguem? Cal que digui que, per tant, encara no sabem per quina raó seran plebiscitàries aquestes eleccions? Cal que digui que encara no hi ha pebrots ni de dir les coses pel seu nom sobre allò que representa que pretenem, evitant parlar com en qualsevol país normal del món de dret a l’autodeterminació en comptes del ridículament pusil·lànime dret a decidir?
El com, doncs, el com és el que m’interessa. M’interessa com els catalanets faran el ridícul definitiu tornant a insistir a negociar amb Espanya i, doncs, demostrant de manera definitiva la seva feblesa a causa d’una estúpida covardia infantil que farà fregar les mans als espanyols i els animarà a acabar d’esclafar-nos del tot amb una riallada que se sentirà des d’Austràlia, cosa que serà d’agrair per allò que deia de l’agonia, gens aconsellable ni per al pitjor enemic. El com m’interessa perquè em fascina la capacitat imaginativa dels catalans per negar l’evidència del que hi ha i del que en conseqüència caldria fer, fins i tot quan aquesta arriba al seu punt de paroxisme. Res. M’interessa quina de nova s’empescaran els catalans l’any que ve un cop esgotada la Meridiana, la be baixa, la cadena humana i la mare que em va parir. M’interessa veure com es tornen a llançar els plats pel cap els incapaços de CDC i d’Esquerra un cop deixada enrere la pantomima interessada en la qual ens trobem ara on fan veure que “hem apartat les diferències perquè el poble ens ho demana i hem d’estar a l’altura del moment històric i bla bla”.
Per acabar, em sap greu ni tan sols no poder veure en el millor dels casos, o sigui en el remot cas que els catalans es decidissin a posar els collons sobre la taula d’una vegada, com davant la inevitable mediació del canceller alemany de torn, que sens dubte miraria d’acontentar tothom, espanyols i catalans, i per tant evitar inevitablement la independència dels catalans, els catalans, la majoria dels independentistes primer, acatarien la decisió amb un somriure d’orella a orella simplement perquè ho hauria dit Alemanya i això aniria a missa, de la mateixa manera per cert que ara es veu que va a missa continuar a Europa, ningú no sap per què però es veu que va a missa, és sagrada la continuïtat dels catalans a Europa, tal és el nivell de papanatisme acomplexat d’aquest poble que, curiosament, amb aquest tarannà papanates diu pretendre desafiar Espanya per aconseguir la independència. En fi. No cal que continuï perquè ja he explicat prou acudits dels catalans, aquest poble que és en ell mateix un acudit, llàstima que dolent, molt dolent.
Que Déu dels ateus em perdoni per no votar la CUP en aquestes eleccions. Però és que peco de morbós, de massa morbós.
