Fa uns dies explicava en aquest mateix bloc la gran qualitat de molts programes i sèries que es fan a TVC i el plaer que representa veure’ls cada setmana.
TVC, des que va néixer aviat farà trenta anys, ha mostrat una voluntat clarament modernitzadora i reeixida en molts aspectes de l’àmbit televisiu. I així ha estat constatat i justament reconegut arreu. Però TVC va néixer en una època en la qual es va replicar el model de gran empresa pública amb grans costos fixes. Actualment es discuteix recurrentment en debats creuats que ni coincideixen en les nobles intencions ni cerquen trobar les mateixes respostes. Adverteixo que no tinc cap relació ni amb TVC ni amb el Grup Godó i el meu punt de vista és aliè a les dues empreses.
La realitat actual és que un dels períodes més brillants de la televisió al nostre país, en termes de qualitat i creativitat present a la graella actual, coincideix curiosament amb una crisi econòmica molt bèstia. Però a més, té un denominador comú: és una tele relativament barata de fer. M’atreviria a dir que és un cas clar de tenir més per menys. I això ha de fer reflexionar Televisió de Catalunya i el Grup Godó en aquesta guerra freda no declarada que mantenen mitjançant els mitjans de comunicació i a la qual vaig fer referència en l’anterior article.
Quan dic relativament barata, què vull dir? Per exemple “El convidat”, “Òpera en texans”, “En clau de vi” de TVC segur que no són programes cars, tret que els seus presentadors tinguin un caixet de superestrella, cosa que dubto que sigui el cas. No són cars en comparació a molts programes de teleporqueria i reality shows de logística mastodòntica. Insisteixo, molts dels programes de més qualitat que es fan en aquests moments a TVC es caracteritzen, crec, per una relació cost/audiència o cost/benefici social gens desmesurada.
Però d’on venen aquests programes? “El convidat” (Dies Tontos SL), “Òpera en texans” (Brutal Media), “El gran dictat” (Triacom Àudiovisual) , “La Sagrada Família” (Dagoll Dagom), “En clau de vi” (Imagic), “Els matins de TV3” (Sticakí), “Divendres” (El Terrat), “Polònia” i “Crackòvia” (Minoria Absoluta),“No t’ho perdis“ (Benecé) per exemple, així com gairebé la majoria de documentals, sèries i pel·lícules catalanes venen de fora de TVC i per això especifico les productores entre parèntesi.
Hi ha també produccions de la casa com “Singulars”, “Ànima 33” o “Valor afegit”, “30 minuts”, entre altres, totes elles de gran qualitat i interessantíssimes, però que representen una petita part de la majoria de producció que s’emet en el conjunt de canals de TVC. Aleshores la pregunta raonable i que no hauria d’alarmar ningú és: si la majoria d’hores de programació de la graella ja no es produeixen a la televisió pública i la plantilla és igual de gran, tan absurd és plantejar-se si no és hora de racionalitzar-la, partint de la base que segueix complint perfectament la funció de servei públic vers la societat, la cultura i la llengua del país?
En un sector en el qual hi ha molts bon professionals de l’ampli ventall d’especialitats que requereix un projecte televisiu i en el qual els avenços tecnològics ajuden a fer productes més barats, molt més originals i ben acabats, la competència ja només està en el talent i en les idees. I fins i tot les idees poden ser similars però gairebé impossible que ho siguin en el seu enfocament. I aquí és on l’amalgama de petites productores destaquen. I em pregunto si, potser, un dels principals motius pel quals aquest tremp creatiu i innovador destaca no és justament perquè són projectes que s’han de guanyar les garrofes i no es poden permetre l’apoltronament dins una estructura insostenible i viciada.
Certament és un tema delicat, perquè reduir la plantilla de TVC és incòmode però eliminar determinats llocs de treball no vol dir que aquests professionals, si realment són vàlids i tenen empenta, justament treballin en aquest univers extern de competència.
Un col·lega de professió em comentava que a la Sexta hi ha una estructura fixa de cent persones. Si en fossin tres-centes, que no és el cas, em seria igualment vàlid com a exemple. El model que s’ha anat imposant és aquest. I això no està renyit amb el compromís amb el país i la rendibilitat, sigui des de la iniciativa pública o la privada o ambdues alhora.
La bona tele, com ja està fent TV3 és saber-la coproduir (“Òpera en texans”), saber-la comprar (“Cronos”) i saber-la vendre (“Polseres vermelles”). I això és el que dóna sentit a la televisió actual. Repeteixo, sigui pública o privada.
I podem debatre sobre la coexistència o les guerres fredes entre TV3 i 8TV, sobre els seus models de finançament i de producció, però tal com van les coses potser d’aquí a pocs anys ni caldrà perquè no existiran ni l’una, ni l’altra. Com a mínim enteses com les tenim actualment. I si no mireu això.
