Em permetreu que sigui un xic corporatiu. Avui vull parlar de l’últim esglaó en un món tan precari com és el periodisme. En efecte, els becaris quin paper i quina funció tenen en els mitjans: Buscar els cafès? Fotocòpies a dojo? Mà d’obra gratuïta? Recurs fàcil per tapar forats en temps de vacances?
Aquesta reflexió em ve al cap arran de la publicació del llibre “Els Secrets de la Teva”, en què el periodista esportiu Jaume Rius aprofita per fer una exposició dels primers vint-i-set anys de vida de TV3 i el seu Departament d’Esports. Per primera vegada un periodista com en Rius dóna veu als personatges més invisibles de les redaccions: els becaris. En el seu llibre, els primers van fer les pràctiques a principis dels 90 i els darrers abans d’ahir com qui diu.
Naturalment aquests personatges no existeixen solament a les redaccions d’esports. En nom de la il•lusió per treballar en els mitjans hi ha un nombre considerable de joves aspirants a periodista que sobreviuen en l’ecosistema comunicatiu, amb mancances de formació i inexperiència si es vol, però que fan les feines que provoquen mandra als periodistes veterans (i amb nòmina) i amb poques ganes de sortir de les redaccions ben proveïdes de calefacció.
En tot cas ho considero un peatge necessari per a la formació laboral dels futurs professionals. La il•lusió i les ganes no se’ls pot prendre ningú. Ara bé, una altra batalla és com les empreses els tenen considerats. Si no hi ha incentiu, no hi ha qualitat en el seu treball present i futur, al marge de les competències professionals que cada aspirant a comunicador ha de demostrar.
En aquests temps de reformes laborals, caldria que els legisladors s’aturessin una estona a reflexionar sobre l’estatus dels becaris universitaris (de qualsevol carrera, és clar). Caldria oferir-los un incentiu i un estímul de cara al seu futur desenvolupament laboral, si no és molt demanar. En les petites coses com aquestes també hi va el futur del país i estaria bé que els governants regulessin els drets i les obligacions dels becaris. I recalcar que tothom és prou grandet per anar a buscar el cafè per si mateix.
Jordi Olivé
