El 16 de maig de 1894 neix a Barcelona Joan Salvat-Papasseit, un dels poetes més brillants de la literatura catalana. Home de marcades opinions polítiques, es mou entre el cristianisme, el socialisme, l’anarquisme i el catalanisme separatista. Sigui com sigui, el seu pinyol ideològic consisteix a defensar l’educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació (nacional o de classe), i a lluitar a favor dels oprimits (els pobres, els artistes, els catalans…). Així, el 1922, participa en la fundació d’Estat Català, al costat de Francesc Macià; i, el 1923, un any abans de morir de tuberculosi, escriu el pròleg del llibre La Batalla de Daniel Cardona.
Impressionat per l’aixecament de Pasqua irlandès, Cardona es decanta per la via insurreccional i militarista per aconseguir la independència de Catalunya. Perseguit, processat i condemnat per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, s’exilia a França, on patrocina la Societat d’Estudis Militars. Viatja a diversos països i participa en la creació de La Bandera Negra, tot propugnant-ne una actuació més radical que la de Macià, amb qui trenca definitivament abans dels fets de Prats de Molló.
Posteriorment, durant el període republicà, participa en els fets del Sis d’Octubre de 1934; i, en fracassar, ha de tornar a fugir cap a França. En els primers mesos de la guerra roman a Catalunya; però, un cop més, se n’ha d’exiliar, després dels fets de Maig de 1937. I, finalment, a partir del 1940, coopera activament amb la resistència francesa, enquadrat al Front Nacional de Catalunya.
En qualsevol cas, més enllà dels seus posicionaments ideològics concrets, Salvat-Papasseit i Cardona són un exemple de compromís vital amb la llibertat i la justícia.
Article publicat a l’Avui el 16 de maig de 2008
