Què poden tenir a veure en Pompeu Fabra, la seva cunyada Teresa Mestre (‘La Ben Plantada’), l’Eugeni d’Ors, en Josep Pla, el pintor Casas, la filla del cerveser Moritz, el FC Barcelona, en Santiago Rusiñol, en Josep Pijoan i molts d’altres de la nostrada burgesia amb les famílies Baladia i Llorach? Doncs, com a mínim, un documental interesantíssim i que t’atrapa titulat ‘Barcelona, abans que el temps ho esborri’. Un recorregut entretingut i apassionant sota el guió d’un dels seus descendents, Javier Baladia, i la direcció de Mireia Ros, que desenterra de l’oblit una bona part de les vides alegres i tristes alhora, a voltes excèntriques però rectes també, dels personatges que durant unes dècades, però sobretot durant els meravellosos anys 20, van fer brillar la nostra Barcelona provinciana per convertir-la en una ciutat de referència al món.
La Barcelona que va de l’exposició del 1888 a la del 1929, o el que és el mateix, la que va del Modernisme al Noucentisme, és una capital que faltada d’un Estat propi aconsegueix enlluernar el món gràcies aquella màxima tan catalana que diu que ‘els catalans de les pedres en fem pans’. Aconsegueix també -massa vegades a costa de milers de vides obreres explotades i analfabetes- que, per primer cop des de la pèrdua de l’aristocràcia pròpia just després de l’extinció de la reialesa catalana en favor de la cort de Madrid, la nova burgesia emergent i industrial ocupés aquest lloc privilegiat -no per motius hereditaris, sinó amb enginy i esforç- per convertir un país anòmal en un país de progrés i modern.
Grans empresaris, mecenes de la cultura, liceistes amb escapades esporàdiques a l’underground barceloní, portadors de les avantguardes mundials, moralment més avançats -alguns d’ells- que els propis progressistes d’aleshores, torristes i bon vivants, recorrien la ciutat comtal, la costa Brava i el Pirineu com si fos el jardí de la seva torre fent que aquests llocs es convertissin en autèntiques passarel·les de moda, però també en centres de cultura i de referència pel món Occidental. La burgesia catalana va ser un món imprescindible per a la nostra construcció nacional; però, podríem dir el mateix ara??
La grandesa d’aquelles famílies, i per tant de Catalunya, es va veure estroncada un cop més per la desraó i la testosterona espanyoles, però el llegat que deixen continua present a les pedres de les nostres ciutats, en les seves obres i espero que també en les mentalitats de molts catalans. Perquè un país per sobreviure necessita lideratges forts, cultes i pragmàtics per ensenyar al món les virtuts que un poseeix. Que en el cas de Catalunya són infinites…
Un documental vital doncs, per no perdre el record d’aquella Barcelona, d’uns moments esplendorosos culturalment i estèticament que difícilment es poden tornar a donar fruit d’una globalització necessària, però banalitzadora també. Vegeu-lo, és altament recomanable per entendre un trosset de la nostra història; és com una novel·la històrica que fa les delícies als amants de la Catalunya gran i oberta en contraposició al país esquifit, gris i provincià.
