L’octubre del 2017 fou un camp de proves ideal per aplicar el 155 pel que realment estava concebut aquest article: lligar curt als que s’atrevissin a posar en dubte la unitat d’Espanya, un dels molts cadenats que es guarda el règim del 78 contra les legítimes aspiracions de Catalunya i Euskadi. El somni humit dels mal anomenats constitucionalistes de deixar el principat sense institucions pròpies era possible per ordre ministerial i amb el consens del PSOE. I sense que s’encengués res.
De fet, l’aplicació fou limitada en el temps per part del Govern Rajoy -va convocar eleccions el mateix dia que aplicava la mesura- segurament per por a la reacció dels catalans i que se l’hi descontrolés massa el galliner. El 155 hagués durat escassos 60 dies si no hagués estat pel tacticisme curt emmascarat de patriotisme. La impossible investidura de Puigdemont -cosa que des del 28 de gener tots sabien i fins i tot Ell havia aventurat en campanya electoral malgrat anunciar un retorn que també sabia que no es produiria- s’hauria d’haver resolt molt abans. Va acabar durant 7 mesos. 206 dies. I “tot en ordre”.
De fet, s’entén bastant bé el que ha succeït l’últim any si partim de la base que alguns van seguir estirant una màgia segons la qual tot era possible i que, si no es feia, era per la covardia d’altres. Sense tenir en compte que tot l’aparell de l’Estat ja ens havia passat pel damunt i que l’únic que es podia fer era salvar els mobles, replegar-se, enfortir-se i esperar un temps per tornar-ho a provar. Aquesta tàctica ens va portar innecessàriament a multiplicar per quatre el temps en el que no teníem institucions representatives. Subvencions que no van arribar, desmantellament d’algunes polítiques de vertebració nacional, etc. Males conseqüències per un país que ja està suficientment castigat.
Cal lluitar amb les eines de les que disposem i no amb les que NO disposem. I treballar per aconseguir-ne més per tornar-ho a provar. Aquells set mesos de passejada militar van demostrar a Espanya que pot controlar la Generalitat sense que aquí no passi res. No en va -i en paraules de Gabriel Rufián- els tres genets de l’Apocalipsi fatxa, Rivera Casado i Abascal, es passen el dia dient que ja tarden en tornar aplicar el 155 des de Moncloa encara que ara no hi hagi hagut ni plens com el del 6 i 7 de setembre, ni 1 d’octubre ni CAP desobediència –per part de ningú, això sí, molta gesticulació-. I si ara ho tornen a fer serà complert, TV3 i l’escola al punt de mira.
El camp de proves de l’octubre del 2017 els van donar un resultat prou satisfactori. Al final, bombardejar els catalans surt gratis perquè es barallen entre ells per les sobres del pa i mentrestant estan distrets en comptes de dedicar-se a enfortir-se per combatre i poder guanyar algun dia. La doctrina del Shock a Catalunya, funciona. I tan si funciona. La cirereta serà posar-ho fàcil el 21D i donar-los l’excusa que porten buscant fa 6 anys. La profecia autocomplerta sobre la violència, cares encaputxades, etc. En tot cas, el que vulguin fer ho faran igualment, doncs tenen la força bruta i nosaltres no. No els ho tornem a posar fàcil, no els hi tornem a enviar el missatge que ens encanta fer el ridícul i fem allò que depengui de nosaltres pacíficament i amb civisme.
