A principis del segle XXI, en les democràcies consolidades, el paradigma polític hegemònic pressuposa que els estats respecten plenament els drets de cada un dels seus ciutadans. De tal manera que, en teoria, cada ciutadà es pot relacionar directament amb el seu estat, sense la necessitat de cap altra garantia. I, evidentment, en un context en què els únics agents polítics són els estats i els ciutadans, desapareix qualsevol concepte de “comunitat” i de “drets col•lectius” aliens a l’estat. Això, però, implica que els ciutadans són molt febles, perquè depenen de la generositat “democràtica” del seu estat i no es poden permetre el luxe de discutir-ne la legitimitat.
En altres paraules, ja no hi ha grups socials, ni nacions, ni cap altre criteri social, lingüístic, cultural, nacional, religiós… que aglutini un grup de ciutadans i els permeti dotar-se d’una representació col•lectiva en front de l’estat. Especialment, si aquesta comunitat o col•lectivitat aspira a esdevenir estat.
Sens dubte, aquest conjunt d’arguments és molt poderós. La democràcia és un bé en ella mateixa. Un valor suprem i universal que no pot ser discutit. De tal manera que, si un estat és democràtic, la seva existència i la seva integritat territorial no poden ser posades en qüestió.
Ara bé, la legitimitat democràtica d’un estat no s’exerceix en un buit abstracte situat més enllà de la realitat, sinó en un territori concret i en representació d’uns determinats ciutadans. I, en la mesura que l’exercici de la democràcia no és -ni pot ser- independent respecte a on, a qui i en benefici de qui s’exerceix, aleshores la legitimitat d’aquesta democràcia depèn de com van ser definides les fronteres, de la composició de la població i de l’equitat amb què tracta els ciutadans.
I, en aquest sentit, és evident que algunes democràcies s’exerceixen en àmbits predemocràtics i amb actituds totalitàries. De fet, moltes fronteres no han estat definides democràticament; moltes comunitats nacionals mai han tingut l’oportunitat de decidir en quin estat -evidentment democràtic- volen estar; i molts ciutadans són discriminats en funció de la llengua que parlen o del territori on viuen.
Afortunadament, però, tots aquest dèficits democràtics es poden resoldre amb un exercici tan democràtic com l’autodeterminació. Un dret que permet redefinir fronteres imposades per la força, que permet que els ciutadans decideixin en quin estat volen viure i que permet -almenys en certa mesura- la correcció d’algunes injustícies comeses per alguns estats contra alguns dels seus ciutadans.
Per aquesta raó, la ferida de l’11 de setembre de 1714 tan sols cicatritzarà amb un referèndum d’autodeterminació.
Article publicat a Les pedres vivents
