Atribueixen a Sant Ambrosi la frase: “el ric o és lladre o fill de lladre”, frase que molts anys més tard va ser aclarida per Karl Marx y la famosa plusvàlua. No cal entrar en gaires detalls de com funciona perquè ho estem patint en la nostra pell, però qui més clar ho té són els qui deslocalitzen llurs negocis i, sota l’empara de “globalització”, optaren per cercar mercats on la protecció del treballador fos mínima.
El tèxtil és, segurament, el cas més escandalós i les informacions sobre l’enfonsament de l’edifici a Bangladesh –país que ja suma més de 1.000 morts en fàbriques tèxtils des de 1990- sols és un exemple de fins on ha arribar la misèria humana (misèria moral d’empresaris sense escrúpols i misèria econòmica de treballadors i treballadores explotats. Granes empresaris s’enriquiren amb el treball semiclandestí durant la postguerra i els primers anys de la democràcia, però a mesura que s’anaren conquerint drets socials minvaven els beneficis i decidiren buscar un mercat en el qual la plusvàlua s’incrementés.
Cal advertir que la tragèdia de l’edifici Rana Plaza de Bangladesh té relació amb el sistema de producció i consum de la nostra societat, així amb la pèrdua de la consciència i solidaritat obrera que precisament reivindica l’1 de Maig.
La globalització no ha servit per globalitzar drets. Més aviat tot al contrari, es globalitza la misèria, tal com observem (i patim) en els nostres països “privilegiats”: després de devaluar la qualitat de la feina “deslocalitzant”, ara han decidit importar el treball semiesclau via reformes laborals amb l’excusa de la crisi i el pagament del deute, bo i emparant-se en l’eufemisme de la necessitat de gaudir d’una “economia competitiva”. Es a dir, retallar drets laborals per gaudir d’un sistema productiu que pugui competir amb Bangladesh.
Si Marx proclamava que els proletaris del món havien d’unir-se i l’esquerra somià amb una globalització que universalitzaria els drets dels treballadors i l’”enriquiment” a tot el món, constatem, amb tràgica ironia, que han estat els empresaris del món els qui s’han unit sota la mateixa bandera del neoliberalisme, raó per la qual viatgem en sentit invers: cap a una precarització total dels lloc de treball. Per això, pels nostres drets, pel que queda del nostre sector tèxtil i altres sectors industrials no deslocalitzats encara, pels treballadors de Bangladesh, per les treballadores que són reprimides a Cambodja, per les explotades en maquiles a Amèrica Llatina o a Asia, el dia 1 serem al carrer i defensarem els drets laborals.
(Nota. Demà, els republicans a les 11 serem a la plaça Goya de Barcelona, retrem homenatge a Francesc Layret i renovarem el compromís de lluita pels drets socials. Des d’allí, anirem a la manifestació de les 12 h. Us hi esperem!)
