A hores d’ara, l’autonomia de Catalunya és completament morta. L’Estatut del 2006, tot i les retallades inicials, és paper mullat : ha esdevingut una eina rovellada que no serveix per a res. Un exemple clar d’això el tenim en què, darrerament, el Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha suspès la llei de mesures contra la pobresa energètica i els deutes hipotecaris, així com la llei de comerç que regula les grans superfícies comercials.
Catalunya és una nació sense estat que pateix un tracte discriminatori total. Actualment sofrim una relació de colonialisme econòmic totalment esfereïdor, ja que a banda de patir les invasions de competències per part del govern central i les interferència/ prohibicions polítiques del TC, és un país que no està normalitzat; en aquest sentit, no s’entén que la política social que es debat, s’acorda i s’aprova en el seu parlament, immediatament, a iniciativa del govern espanyol, sigui anul•lada i suspesa per un alt tribunal que es troba a molts quilometres de distància de casa nostra. A més, aquest és un tribunal d’excepció; és a dir, que té un caràcter eminentment polític. Els seus dotze membres són elegits de la següent manera : 4 pel Congrés, 4 pel Senat, 2 pel govern espanyol i 2 pel CGPJ. Això representa que el govern català, l’administració de la Generalitat, es troba totalment intervinguda, de facto, sense cap necessitat que Madrid ens hagi d’aplicar l`article 155 de CE. I el pitjor de tot és que aquesta situació implica un deteriorament molt important de la qualitat de vida del 100% dels catalans.
En síntesi, l’Autonomia catalana està desapareguda i no hi ha cap projecte clar, de tercera vida ni de reforma de la CE, que ens pugui permetre viure en dignitat. La independència ha esdevingut una veritable necessitat, política, econòmica i, sobretot, social.
