El dia 17 de febrer de 2008 els dirigents democràticament elegits de Kosovo van declarar-lo Estat independent i sobirà, reflectint la voluntat del poble, en reunió extraordinària convocada a tal efecte de 109 dels 120 diputats amb el Primer Ministre i declaració signada per tots ells i no publicada en el Diari Oficial. El Parlament serbi, Estat a qui pertanyia Kosovo, va votar-la per unanimitat nul.la, sense efecte, i il.legal.
L’Assemblea General de Nacions Unides va adreçar al Tribunal Internacional de L’Haia la següent pregunta: “És la declaració unilateral d’independència per les institucions provisionals d’autogovern de Kosovo conforme amb la legalitat internacional?”
La resposta feta pública diu:
1.- Prohibeix el Dret internacional la declaració d’independència? No es tracta de si tenien dret a declarar-la unilateralment, només de dir si fer-ho viola la llei, perquè un acte com aquest pot ser conforme al Dret internacional sense que necessàriament hagi de ser exercici d’un dret conferit per ell.
2.- Al llarg dels segles XVIII, XIX i XX s’han declarat moltes independències, sovint amb la ferrenya oposición dels Estats respecte als què es declarava la independència. La pràctica dels Estats suggereix que de cap manera s’ha considerat això contrari al Dret internacional, sinó que, ben al contrari, s’ha de concloure que el Dret internacional no prohibeix les declaracions d’independència. Durant la segona part del segle XX el dret internacional a l’autodeterminació s’ha desenvolupat com a dret a la independència dels pobles sotmesos a domini estranger. Moltíssims nous Estats s’han constituït en exercici d’aquest dret, i d’altres s’han constituït sense exercir dret a l’autodeterminació, i en aquests darrers casos la pràctica dels Estats no indica l’aparició al Dret internacional d’una nova norma que prohibeixi declarar la independència, malgrat no exercir autodeterminació.
3.- El principi d’integritat territorial no prohibeix les declaracions unilaterals d’independència, només prohibeix als Estats violar l’integritat territorial d’altres Estats, és un principi que regeix en les relacions entre Estats ja constituïts.
4.- Les resolucions del Consell de Seguretat de Nacions Unides condemnant algunes declaracions d’independència (Rhodèsia, Xipre del nord, República Srpska) no resulta del seu caràcter unilateral, sinó d’haver emprat il.legalment la violència. El carácter excepcional de les resolucions condemnatòries confirma que no hi ha prohibició general contra les declaracions unilaterals d’independència.
5.- No cal dir si existia o no dret a l’autodeterminació, o si la secessió era o no el millor remei en el cas de Kosovo, només si la independència unilateral és conforme a Dret internacional, si és legal, i la resposta és que és conforme i legal perquè no viola cap llei. El Dret internacional no prohibeix les declaracions d’independència.
6.- El marc constitucional de Kosovo va ser establert per Nacions Unides, amb carácter legal internacional, però els autors de la declaració d’independència no van actuar com a institució creada i autoritzada a actuar dins del marc legal existent sinó que més aviat prengueren una mesura de significació i efectes fora de l’ordre legal existent, sense competències per prendre-la. No va ser obra del Parlament de Kosovo, ni es van cumplir els tràmits legislatius establerts, sinó obra dels representants democràticament elegits pel poble, diputats i President, no publicada ni comunicada oficialment. La declaració unilateral d’independència, declarada plenament legal pel Tribunal de l’Haia, la van fer unes persones que actuaven conjuntament com a representants del poble de Kosovo fora del marc constitucional.
7.- Perquè sigui il.legal una independencia, el Consell de Seguretat de Nacions Unides l’ha de prohibir expressament.
8.- No és rellevant que les institucions provisionals d’autogovern no tinguessin competència per declarar unilateralment la independència, ni incomplissin el marc constitucional, perquè ni ho van fer les institucions establertes ni actuaven en aquest marc, sinó com a representants democràtics del poble. Els autors no estaven lligats pel marc constitucional de les institucions d’autogovern, i per tant la declaració d’independència no el va violar.
9.- El Tribunal conclou que l’adopció de la declaración unilateral d’independència no viola ni el Dret internacional, ni les resolucions de Nacions Unides, ni el marc constitucional: cap norma aplicable de Dret internacional.
Afegiria una conclusió per a catalans: la independència, constituir-nos en Estat sobirà, és plenament legal segons el Dret internacional, encara que la Generalitat no en tingui competència ni la Constitució espanyola la permeti, si els representants democràtics del poble català així ho decideixen. Depèn de nosaltres, el poble, votar a les eleccions al Parlament en un o altre sentit, i això Espanya no ho pot prohibir. Si votem candidatures compromeses a declarar la independència, serem independents. Si no, no. Tot depèn de la voluntat majoritària i pacífica del poble. Si volem, podem, i res ni ningú no ens pot aturar. És l’hora de la claredat, el futur ja és aquí, no hi caben ni eufemismes ni excuses: qui no es compromet a la independència, és que no la vol, és que està en contra. Votem en conseqüència.
Podeu llegir l’article original publicat al diari AVUI el 24 de juliol de 2010
