Us faig a mans l’article corresponent a la 6a part de la sèrie que, juntament amb la 5a publicada anteriorment, conformen l’ampliació de l’article “Qüestió de demografia”, publicat a El Temps el 26 d’octubre de 2010 .
En un article publicat al diari Financial Times, el ministre d’Economia d’Alemanya, Wolfgang Schäuble, afirmava que “el govern alemany sap que té la responsabilitat d’afavorir el creixement econòmic a Europa i al món” i que la millor manera d’assolir aquesta fita és actuant com una “àncora d’estabilitat” i no pas “incrementant el deute públic”. I, tot just a continuació, afegia que “els Estats Units s’està centrant en mesures a curt termini, mentre que nosaltres pensem més a llarg termini i estem més preocupats per les conseqüències d’un dèficit excessiu (…) i d’una alta inflació”.
Segons Schäuble, aquestes actituds són fruit d’un seguit de diferències històriques i demogràfiques entre ambdós costats de l’Atlàntic. Així, per exemple, davant del descens de la seva població, les autoritats alemanyes han de fer un major esforç en la reducció del dèficit a mig termini, per no deixar a les futures generacions l’herència d’un deute massa elevat. Mentre que, gràcies al seu comportament demogràfic més dinàmic, els Estats Units no estan obligats a prendre aquest tipus de mesures.
En altres paraules -i, si m’ho permeteu, gairebé a tall de provocació-, podríem concloure que, en certa mesura, Alemanya no pot ser més keynesiana, perquè ja ha estat més keynesiana que ningú. O, com a mínim, ha estat i continua sent millor keynesiana que qualsevol altre perquè posa els diners públics en aquells sectors que garanteixen la igualtat d’oportunitats i ofereixen un major retorn econòmic futur, com ara l’ensenyament, la recerca i la innovació. Mentre, d’altres s’ho han gastat en voreres i capes de rodolament. I, malauradament, fins que Catalunya sigui independent, aquest també és el nostre cas.
