En general, en els darrers tres anys, els estats europeus han intentat combatre la crisi a través de la despesa pública. Malauradament però, el dèficit públic ha crescut molt més de pressa que l’economia. I, per tant, els mercats han deixat de confiar en la possibilitat que la recaptació fiscal pugui pagar els actuals nivells d’endeutament. De tal manera que, davant l’encariment de la col·locació del deute, molts estats s’han vist obligats a canviar dràsticament la seva estratègia i han hagut d’adoptar plans de consolidació pressupostària força severs.
Probablement, per a la majoria de les economies europees (potser amb l’única excepció d’Alemanya), el manteniment d’alts nivells de despesa a través del dèficit públic ha arribat al límit. Fins al punt que qualsevol de les opcions per fer front al deute resulta molt difícil de digerir, atès que -en el millor dels casos- comportarà diversos anys d’austeritat pressupostària, baixos nivells de creixement i escassa generació d’ocupació.
En realitat, per copsar la veritable dimensió del problema, cal prendre en consideració el conjunt del deute sobirà de les economies europees. De fet, la suma dels deutes dels estats, de les empreses i dels consumidors és tan important que pot acabar comportant un canvi significatiu en l’equilibri econòmic entre els estats tradicionalment desenvolupats (sobretot d’Europa) i els països emergents (especialment la Xina, l’Índia i el Brasil) a través de les balances comercials i dels mercats de títols de deute. I, en aquest sentit, no podem oblidar que l’envelliment de la població europea complicarà ulteriorment la sortida del pou, a causa de la disminució de la recaptació fiscal i de l’increment de la despesa social.
Sigui com sigui, a llarg termini, és indispensable treballar de forma persistent en el camí de la millora de la productivitat i, per tant, de la competitivitat. I, per aconseguir-ho, cal incrementar els recursos destinats a l’ensenyament, la recerca i la innovació -tal com preveu el pla de consolidació pressupostària implementat recentment per Alemanya- alhora que es redueix la despesa pública total per evitar que el deute públic arribi a nivells insostenibles. A més, pel que fa als Països Catalans, també cal invertir en infraestructures que ofereixin un retorn econòmic futur. En altres paraules, cal trobar una combinació adequada de mesures neoliberals i keynesianes. I, per assolir aquesta quadratura del cercle, només tenim dos camins: una enorme reducció de partides socials o la independència. La nostra societat té dret a decidir.
Keynesians i neoliberals (1)
