En moltes ocasions, hem sentit contraposar keynesianisme i neoliberalisme com a dues posicions econòmiques i gairebé ideològiques de la realitat. Des d’aquesta perspectiva, els keynesians confien més en el sector públic que en el privat, consideren que la despesa pública és més eficaç que la inversió privada i pensen que la demanda agregada és una variable més important que l’oferta agregada. Exactament al contrari del que, suposadament, defensen els neoliberals.
En realitat, però, el keynesianisme i el neoliberalisme no són teories abstractes construïdes en el buit, sinó respostes concretes per respondre respectivament a la Gran Depressió dels anys 30 i a les crisis petrolieres dels 70 i del principi dels 80. I, evidentment, les tesis keynesianes i neoliberals són indestriables de les crisis que pretenien resoldre. Per tant, en cap cas, no haurien de pretendre ser una resposta universal i eterna davant qualsevol circumstància.
En altres paraules, davant del xoc dels costos energètics i de l’estanflació generalitzada i persistent dels 70, és probable que Keynes no hagués estat gaire keynesià. I, de forma similar, és molt possible que qualsevol neoliberal intel•lectualment rigorós hagués estat poc neoliberal davant la preferència per la liquiditat dels 30.
En aquest sentit, a principis del segle XXI, el keynesianisme i el neoliberalisme haurien de ser un referent intel•lectual important, però mai receptes simples i automàtiques davant circumstàncies diverses i canviants. Precisament, per aquesta raó, calen respostes tan variades, dinàmiques i subtils davant la crisi actual. I, malauradament, és possible que el camí que hi ha entre la bombolla de deute públic i la recessió sigui massa estret per a algunes economies i per a desenes de milions de persones d’arreu del món. I, de fet, la dràstica reducció dels estímuls públics a Europa sigui un dels aspectes més conflictius en la cimera del G20 de demà passat dissabte.
Davant la feblesa del sector privat i dels efectes desincentivadors que la reducció de la despesa pública dels estats europeus tindrà per al creixement econòmic mundial, caldria que els EUA demanin que els països amb més superàvit comercial (Xina, Japó i Alemanya) mantinguin els seus programes d’estímul (tal com també farà l’administració Obama) per fomentar la seva demanda interna i assumir un major protagonisme com a motors de la recuperació global. De forma similar, l’Estat espanyol hauria de posar tants recursos com sigui possible en els territoris més competitius i amb més capacitat d’exportació, és a dir, els Països Catalans. És així que sortirem de la crisi.
