Allò que motiva aquest article és una opinió especulativa però no agosarada. Per començar he de dir que les investigacions del jutge Garzón, que tanta polseguera estan aixecant, haurien de suposar un escàndol només per als propis implicats, que veuen com se’ls deixa en calçotets després d’haver viscut còmodament anys i panys amb abrics de visó sense que ningú no els demanés com n’han pagat la factura. El que personalment em semblaria escandalós seria que els casos de corrupció semblessin escandalosos a la ciutadania. Escandalós pel nivell d’ignorància proverbial que aquesta demostraria, o bé per la hipocresia —no menys proverbial— en l’expressió del seu escàndol.
Dit això, com que no crec que aquesta inesperada neteja de manta sigui gratuïta, sobretot perquè quan un és net no acostuma a trigar tants anys a treure la pols de la manta o, si ho voleu, perquè quan algú té trenta-nou anys i no li ha agradat mai dur barba, vol dir que ja fa anys que s’afaita, intento trobar una explicació a aquest rampell retardat de voluntat higiènica del senyor Garzón, i resulta que només en trobo una. Sempre he pensat que el que fa girar el món és la ignorància i que, malgrat que als bitxos pensants ens irriten de no dir els seus devastadors efectes, també hem de reconèixer que de tant en tant la ignorància pot tenir conseqüències positives —involuntàriament, no cal dir-ho. Crec que aquest és el cas que ara ens ocupa. Tinc la teoria que la raó de l’actual moguda es fonamenta en la tradicional i cavernària ignorància espanyola. El menyspreu, la neciesa arrogant del veí a no voler entendre la diferència, el porta de vegades a donar ales, sense adonar-se’n, a l’enemic, al poble colonitzat al qual pretén acabar de derrotar amb la seva total assimilació mitjançant, per exemple, enrenous higiènics com el que estem presenciant.
Aquesta és el moll de l’os de l’assumpte. El jutge Garzón, amarat d’ignorància sobre la realitat de la política catalana fins al punt de no saber que aquí de fet no es fa altra política que la que ordena la seva tribu espanyola, està convençut que el PSOE català i fins i tot el PP a Catalunya és separatista radical. Ara ha sentit sonar campanes de ressorgiments independentistes i no sap d’on vénen, de manera que conclou que vénen de tot allò que soni a partit polític amb seu a Catalunya. Per tant, l’objectiu de l’operació anticorrupció no és altre que desacreditar la política catalana per crear la desafecció i fer minvar l’autoestima del nostre poble, i, en conseqüència, babaus com efectivament som, fer-nos emmirallar amb l’exemple de la política espanyola, com tothom sap un prodigi de virtut virginal. D’aquí les perdigonades als sociates amb seu catalana, a la gent de CiU i a qui faci falta ubicat en aquesta reserva del nordeste peninsular, que Garzón creu resistent. En realitat, la corrupció dels càrrecs catalans importen un rave tant al jutge com a Espanya. De fet, val a dir de passada que a ell també l’importa poc Espanya en comparació amb el que l’importa el propi ego. La qüestió és que sempre és més agraït per a la vanitat defensar l’statu quo i rebre els seus copets a l’esquena que no defensar la justícia d’aquells de qui no en trauràs res, com ara dels catalans que es volen alliberar del jou que Garzón representa, i que, com ja he apuntat, no tenen res a veure amb els presumptes corruptes ara encausats.
He de reconèixer que el cop d’efecte del jutge espanyol ha estat magistral per a la causa independentista. Gràcies, doncs. La seva estúpida jugada podria haver estat definitiva per tal que la desafecció dels catalans amb els nostres polítics augmenti i vegi Reagrupament com l’alternativa seriosa per: u, anar de pet cap a la independència; i dos, sanejar la política catalana per tal que no es produeixin casos com els que denuncia Garzón, aquest representant de la justícia espanyola; la justícia d’un dels països més corruptes del món, gràcies no cal dir-ho al nivell escandalós de la seva injustícia. Molt més escandalós que els casos de corrupció que ara denuncia en territori aliè.
