El programa electoral de Junts pel Sí és molt clar respecte a l’assumpció de la via unilateral per a la proclamació de la independència i l’establiment de l’Estat Català en els propers divuit mesos de legislatura, a partir del 27S.
Amb detall es defineixen al programa els passos i la temporització d’aquesta unilateralitat: la implementació del programa electoral en cap cas excedirà els 18 mesos previstos de legislatura; després de preparar una sèrie d’estructures d’Estat es procedirà a proclamar la independència; aquesta proclamació significa la desconnexió respecte l’ordenament jurídic espanyol; en el cas que l’Estat espanyol bloquegi l’autogovern de Catalunya el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica; i que en primer lloc es proclama la independència i després, ja com a estat independent, es procedeix a redactar la Constitució -corregint-se així anteriors fulls de ruta on es preveia la redacció de la Constitució encara essent una comunitat autònoma, un fet contradictori en si mateix atès que només quan s’assoleix la independència es pot cridar tota la ciutadania (tant la que estava a favor de la independència com la que estava en contra) a votar en les eleccions constituents del nou Estat-.
Aquests són els fonaments del perquè des d’opcions com Solidaritat Catalana per la Independència s’ha decidit donar suport a aquesta candidatura sense demanar res a canvi, més que aquest compromís programàtic. En definitiva, és allò que des del nostre inici, ara fa cinc anys, defensàvem quasi en solitari i allò que vam aconseguir fer votar al Parlament de Catalunya amb la primera llei de la història de Transició a la Independència el 2011. Llavors aquesta llei no va assolir prou vots, però feliçment el seu plantejament ara ha esdevingut hegemònic en el catalanisme i assolirà la majoria absoluta d’escons el proper 27S i el seu contingut podrà tornar a ser votat i aprovat. Per tant, generositat i endavant i a per totes.
Encara queda per desenvolupar un aspecte cabdal de la proclamació de la independència: com es fa efectiva una vegada el Parlament de Catalunya la proclama? És a dir, com es fa efectiva la subrogació a l’Estat català, que preveu la Llei de transitorietat jurídica, de ports, aeroports, agència tributària, etc… quan l’Estat espanyol s’hi oposi? En primer lloc, cal tenir clar que la desconnexió respecte la legalitat espanyola només es pot fer una vegada i de cop, quan la legalitat espanyola queda substituïda per la legalitat catalana. És a dir, no es poden fer intents de desconnexions limitades en àmbits concrets, com per anar temptejant, perquè aquestes “petites il·legalitats” com a tals serien observades per la comunitat internacional que veurien un govern autonòmic que es situa en determinats temes al marge de la llei, i no un govern que està fent la independència amb determinació. Ens veurien més com un govern amb problemes competencials amb Espanya que com un govern que crea un nou Estat. Els estats no es creen poc a poc, es preparen i es creen d’un sol cop.
Això ens porta a haver de pensar en com preparem la proclamació de la independència i l’establiment d’un Estat català que és capaç de prendre el control, en el moment precís de la independència, de les infraestructures estratègiques en mans espanyoles: energètiques, ports, aeroports, autopistes, carreteres i de l’agència tributària. La resposta és, una vegada més, a partir de l’acció política determinada, la mobilització popular i la mediatització internacional del moment. Tot, fet amb intel·ligència i sense la necessitat de cap acte de força.
Una via en la que podem pensar, és que quan el Parlament de Catalunya proclami la independència ha de cridar tot el poble de Catalunya a la celebració al carrer de l’efemèride i a la mobilització popular (milions de persones). El Parlament de Catalunya assumirà via llei totes les competències i infraestructures que gestiona l’Estat espanyol a Catalunya i en nomenarà nous responsables de la seva gestió, i aquests es dirigiran, acompanyats de la celebració popular, als edificis oficials abans espanyols a prendre possessió dels seus nous càrrecs: a l’Aeroport del Prat, a l’Agència Tributària de Letamendi, etc…
En el cas que algun alt càrrec nomenat pel govern espanyol es negués a abandonar el seu antic despatx la mobilització popular senzillament hauria de romandre davant d’aquest edifici o infraestructura fins que aquest ex-alt càrrec es decidís a abandonar-lo. Amb aplaudiments i amb cap retret es celebrarà finalment la seva decisió de sortir-ne. Cap acte de força hi serà present, com cap acte de força va necessitar Francesc Macià per prendre el control en la proclamació de la República Catalana en unes circumstàncies molt més difícils. La pressió de la mobilització ciutadana i mediàtica de tot el món veient retransmesa en directe aquesta celebració i aquest pacífic “traspàs” de poders han de fer inviable per a l’Estat espanyol la continuïtat en la gestió de les infraestructures estratègiques. Així va caure el mur de Berlin, pacíficament, amb una ex-RDA comunista bastant menys pressionada que Espanya de preservar la pau.
Val a dir que això només afectarà unes desenes de càrrecs polítics nomenats a dit pel govern espanyol, atès que els funcionaris de l’antiga administració espanyola podran romandre al seu lloc de treball, si així ho desitgen, en poder ser traspassats i assumits per part de l’administració de la Generalitat.
Aquest és un relat i un retrat del que pot ser el dia de la proclamació de la independència. En tot cas, el missatge principal que m’agradaria transmetre és que la independència ha de ser efectiva des del primer moment i que es proclama una sola vegada. I que els nostres governants hauran de preveure com fer-la efectiva des d’aquest primer moment comptant amb les nostres dues principals forces: la mobilització popular pacífica, i la retransmissió en directe del moment per part de totes les televisions del món.
Uriel Bertran
