L’expresident català Artur Mas acabava de ser acusat dilluns dia 12 al matí per l’anomenada justícia espanyola per haver posat unes urnes de fireta el 9-N de 2014, i curiosament la rèplica rebeca i rabiosa de l’acusat Mas en posterior roda de premsa va ser que “Espanya té una democràcia de fireta” (per haver-lo acusat d’haver posat unes urnes de fireta, s’entén). Sensacional, oi?
A la roda de premsa, Mas, a més de practicar l’esmentada ridícula superioritat moral, tampoc no va perdre l’ocasió per practicar el no menys ridícul victimisme sobre els dos anys d’inhabilitació que li han caigut amb la sentència, sense adonar-se, ni ell ni el processisme en general, que s’estava posant de peus a la galleda. Parlar donant per fet el compliment de dos anys de condemna, més enllà del victimisme d’entrada significa l’obvietat que es pensa acatar aquesta condemna d’aquest país veí de fireta, cosa que demostra que Mas té una ànima de fireta en no haver fet res per fotre el camp del país veí de fireta havent posat aquí unes urnes de fireta, o sigui no urnes de veritat, sota la legalitat catalana.
sabent res. El temps que dedica Junqueras al coneixement el malbarata no servint als altres, mentre en teoria creu poder servir-los millor gràcies a aquest coneixement. Una falsa coartada. En realitat només pretén servir-se a si mateix, i per tant no serveix als altres, però tampoc a si mateix. Créixer en coneixements és bo, sempre que aquests no pretenguin substituir l’ànima. Quan això passa, els coneixements queden diluïts del tot en l’absència d’ànima.
Oriol Junqueras és catòlic practicant, i per tant un malalt mental. No conec cap catòlic practicant que no sigui un malalt mental, i la primera sospita que vaig tenir d’adolescent sobre aquesta qüestió me la va proporcionar el malalt mental Jordi Pujol qui, al seu torn, em va proporcionar les primeres sospites sobre l’estat de salut mental del poble que representava, en votar-lo reiteradament i tenir-lo per guru, cosa curiosa tenint en compte que l’últim que pot ser un catòlic és guru de ningú, perquè el guru dels catòlics només pot ser Déu Nostre Senyor, segons asseguren ells mateixos. En fi. Aquesta gent catòlica practicant no pot ser respectable, perquè el que diuen i fan no és respectable i perquè van per la vida exhibint superioritat moral, com ho demostra el fet que a casa rebem visites de creients que ens volen convertir, i en canvi els ateus no ens dediquem a anar a convertir a ningú per les cases. El catòlic practicant no pot ser respectable sinó digne de compassió cristiana, vet-ho aquí. Els catòlics practicants com Junqueras o Pujol són persones que tenen mancances i coses a amagar com tothom, però amb la diferència que no tenen el coratge d’amagar-ho sense que els afecti greument la consciència. Són pobres d’esperit i necessiten amb urgència creure que són bons, rics d’esperit. L’acomplexament és en ells devastador, i d’aquí que trepitgin genuflexionats les esglésies, i d’aquí els seus discursos moralistes i alliçonadors que t’etziben amb condescendència com si fossis imbècil. Només cal observar la manera de parlar de Pujol i Junqueras. Se senten culpables, van al confessionari, es treuen la culpa de dintre i després se senten tan bons i alleugerits que van donant insofribles lliçons a tothom sobre la bondat, que en realitat vol dir la seva bondat, sobre la qual, un cop expiats els pecats, se senten tan cofois. Són pobres diables malparits que es comporten creient-se realment bona gent. D’aquí l’èxit de la seva hipocresia davant dels incauts; d’aquí que la seva capacitat d’entabanar i donar pel cul sigui malaltissa, i proverbial. Anant a l’església queden exculpats, mentre la seva ànima esdevé encara més podrida en sumar-se el deliri catòlic a la seva pèssima qualitat humana. La degradació total.
Oriol Junqueras és algú que en principi va aspirar a ser-ho tot, és a dir, cap d’estat d’una Catalunya independent, però que a mesura que ha vist la realitat miserable del poble i la classe política que ho havia de fer possible no ha dubtat a rebaixar les expectatives personals per aspirar a ser un dia president autonòmic espanyol de la Comunidad Catalana. Per a ell és l’única manera realista que té de ser algun dia algú, encara que aquest algú signifiqui no ser ningú en tractar-se de ser president de la vulgar Comunidad Catalana. Si Junqueras fos realment el gran home que vol creure ser; si tingués realment vocació de servei, plegaria davant la impossibilitat de ser mai president d’un Estat català. Però ell continua. Continua perquè no està al servei del poble. Ni ho està, i val a dir que tampoc podria estar-ho encara que volgués, sent el poble català el primer interessat que Catalunya no esdevingui mai de la vida un estat independent. Per tant, l’egòlatra Junqueras no enganya a ningú. Continua en política pel seu ego i perquè el poble català vol més autonomisme espanyol, i Junqueras aspira ara a ser president autonòmic espanyol. Punt final. Aquesta però, no sembla la millor manera de demostrar grandesa servint al col·lectiu, oi?
Els grans homes ho són justament pel seu repte de pretendre ser petits. Com més ho intenten, en conseqüència inevitable més grans són. No tenen solució. En canvi, els petits homes ho són per la seva pretensió d’esdevenir grans, sent el gran ridícul l’única grandesa que acaben obtenint. Tampoc no tenen solució. Igual que les mitjanies gregàries, que treuen cofoies l’estelada a cada nova festa processista per sentir-se cofoies part del clan. Ningú, ningú no té solució. Tampoc jo, escrivint el que escric. Per què ho faig?
