Us reprodueixo un article aparegut a l’agost del 2009 al setmanari el Temps sobre l’històric i malaguanyat polític belga
Amb tan sols 18 anys, Julien Lahaut inicia una llarga vida sindical i política amb la seva participació en la vaga del 1902. Posteriorment, en esclatar la Primera Guerra Mundial, s’allista com a voluntari a l’exèrcit belga i l’envien a combatre al front rus voluntari en una divisió blindada en la que obtindrà el grau de sotsoficial. En concret, la seva unitat arriba a Sant Petersburg el 1915 i combat al front de Galitzia contra els alemanys i els austrohongaresos. I, quan –després de la Revolució d’Octubre– Lenin signa la pau amb Alemanya, els belgues es retiren (al costat de la famosa Legió Txeca) a través del Transsiberià fins a Vladivostok, on embarquen cap als Estats Units per reincorporar-se a la guerra al front francobelga a finals de la primavera del 1918.
El 1923 s’adhereix al Partit Comunista de Bèlgica (PCB) i és escollit diputat el 1932. Convençut antifeixista, destaca pel seu suport a la República espanyola. I, després de l’ocupació de Bèlgica pels nazis, esdevé un dels màxims referents de la resistència. En aquest sentit, dirigeix la vaga de maig del 1941 (abans, per tant, de la ruptura del pacte germanosoviètic). De fet, coincidint amb l’ofensiva nazi contra la Unió Soviètica, Lahaut és detingut per la Gestapo, empresonat al Fort de Huy i deportat a Mauthausen (on, a causa del seu caràcter irreductible i de la seva generositat, és batejat pels seus companys amb el sobrenom de “l’homme qui avait le soleil dans sa poche” (“l’home que tenia el sol a la butxaca”).
Després de l’alliberament del camp per les tropes soviètiques i de Bèlgica per part dels angloamericans, Lahaut retorna al seu país i és escollit president del PCB, l’11 d’agost de 1945. A partir d’aquest moment, en els anys difícils de la immediata postguerra, destaca per la seva oposició a la restauració de la monarquia en la figura de Leopold III. Un rei conegut per les seves simpaties cap al règim d’ocupació nazi que havia estat encapçalat per Leon Degrelle (qui, per cert, gaudirà durant dècades de la generosa protecció espanyola dels governs franquistes, de la UCD i del PSOE).
Quan, finalment, és el jove Balduí qui jura com a rei en una sessió conjunta del Parlament i del Senat, algú crida “Visca la República!” des dels escons comunistes. La responsabilitat d’aquesta exclamació li és atribuïda a Lahaut, que una setmana després, el 18 d’agost de 1950, és assassinat a la porta de casa seva per dos pistolers.
Faríem bé de no oblidar mai que la democràcia i l’estat del benestar són el fruit de l’esforç i del sacrifici de moltes generacions.
