Article sobre Julian Assange, primer en català, després en anglès. Article on Julian Assange, first in Catalan, then in English.
VERSIÓ EN CATALÀ
Sempre he pensat que una sola dona o un sol home representen simbòlicament a tota la humanitat. I que la destrucció d’aquesta té la seva expressió universal en l’individu. La degradació conscient –o inconscient– d’un ésser humà equival, antropològicament, a la degradació sistemàtica de la naturalesa humana en general; ho dic també com a etnògraf interessat en la correspondència entre ètica i política. Perquè, al capdavall, és universal la llei que afirma que hi ha un principi capital –fonamental en dret modern– que no es pot menystenir mai: la dignitat de l’ésser humà, tal com es postula en l’article primer de la Declaració Universal de Drets Humans: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Dotats de raó i de consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” Cal recordar-ho: la dignitas d’arrel llatina que ens iguala en la qualitat de “digne”, qualitat inherent a cada ésser. En altres paraules: no hi ha vida sense dignitat i allò que la manté és la relació fraternal entre individus.
Per això el poder –i la política en la seva forma més perversa– sovint ha mantingut com a propòsit la destrucció sencera de la dignitat de comunitats i col·lectius amb la finalitat d’esborrar qualsevol possibilitat de dissidència. Una destrucció que just comença amb la deshumanització sistematitzada d’individus en un context concret. Denigrar el nom és denigrar la cosa. És un fet històric que robar la humanitat és un vil estratagema per destruir l’esperit del ser: la intimitat de l’ànima i allò més íntim i estimat.
Unes reflexions que venen a tomb arran de la tortura física i psicològica a la qual s’està sotmetent sense quarter Julian Assange. No entraré a fer una cronologia detallada de la ignomínia de l’horror d’aquesta darrera dècada. Aquest és un article més filosòfic que no polític. No obstant això, sí que vull recalcar que les formes de tortura específiques –reconegudes pel Relator especial per a la tortura de l’ONU, Nils Meizer– d’aquest cas infringeixen els principis fonamentals que –en la teoria– conformen l’estructura interna d’un estat de dret modern.
Que vull dir exactament amb això? Entre altres coses, que en el denigrant procés que vol deshumanitzar Assange com a persona –i recordem que la persona implica una dualitat, a saber: la persona jurídica i la persona física–, l’Estat ha perdut la brúixola de la seva orientació pragmàtica. El principi moral que una persona equival a tota la humanitat s’ha dissolt en el no-res de manera que s’imposa la màxima –que falsament s’atribueix a Maquiavel– que afirma que “el fi justifica els mitjans”. En la mort de l’estat de dret, hi ha també una preocupant absència de pietat.
En qualsevol cas, el perill per a tothom és evident. Perquè si Assange –en Julian– no és immediatament i incondicionalment alliberat, qualsevol de nosaltres estarà subjecte –i serà objecte– de l’arbitrarietat de la tortura de l’Estat en funció dels interessos d’aquest. La deshumanització busca la nostra indiferència. Però jo ja he dit en anteriors articles que la indiferència és còmplice de crims de lesa humanitat. La indiferència no és pas una resposta ni tampoc és una opció –en la inacció hi ha la llavor de la injustícia, i l’origen que ens aboca a la pèrdua de la nostra capacitat d’acció política.
Perquè, al capdavall, amb la seva labor titànica –no es pot definir d’altra manera– Julian Assange ha canviat per sempre la nostra percepció del periodisme i l’ha salvat en tornar a aquell concepte que l’ofici havia oblidat: la veritat –aquell concepte polièdric– en què les dades concorden amb els fets, i la seva exposició demana un compromís. La veritat exposada a la llum pública no és res més –i ho és tot– que allò que el poder tem més. Per aquest motiu –que no raó– és que el poder autoritari ha volgut deshumanitzar Julian Assange.
Per això, la lluita de Julian Assange i de tots els que l’estimem, no tan sols és la lluita per la llibertat d’un home. També és una lluita per tornar a la justícia el seu esperit original –hi pensa en tot això Vanessa Baraitser? En el nom i en la persona de Julian Assange, es lliura una batalla per salvar la seva i la nostra humanitat. Ell és nosaltres, i nosaltres som ell. No és acceptable la inacció com a resposta a allò que és un escàndol ètic i jurídic. Ell ho ha donat tot. Què donarem nosaltres? Parafrasejo, lliurement, a Kant: “salveu l’home, salveu tota la humanitat.” És aquesta una veritat inqüestionable.
Seguiu-me a Twitter: @JordiSolColl2
ENGLISH VERSION
I have always thought that a single woman or a single man symbolically represents all mankind. That the destruction of mankind has its universal expression in an individual human being. The conscious –or even unconscious– degradation of any human being is, from an anthropological point of view, equivalent to a systematic degradation of human nature; this is my thought, also as an ethnographer interested in the correspondence between ethics and politics. After all, is universal the law which states that there is a capital principle –fundamental in rule of law– that never can be underestimated: the dignity of human beings, as stated in article 1 of the Declaration Universal of Human Rights: “All human beings are born free and equal in dignity and equal rights. They are endowed with reason and conscience and they should act towards one another in a real spirit of brotherhood”. We must remember: the dignitas of Latin root that equals all of us in the quality of “worthy” in each being. In other words, there is no possible life without dignity and what maintains dignity as a truth is the brotherly relationship between all individuals of mankind.
That is why power –and politics in its most perverse way– often has had as a goal the complete destruction of the dignity of communities in order to eliminate any possibility of structured dissent. Destruction, that begins with the systematic dehumanization of individuals in its singularity as a person. When a “name” it’s denigrated the being as a whole. It is an historical fact, that robbing humanity represents the destruction of the being’s spirit: a political strategy to erase the intimacy of the soul, and of the most intimate and dear of each of us.
I’m thinking about all this as result of the physical and psychological torture that Julian Assange is being –mercilessly– subjected to. I will not go into a detailed timeline of the ignominy of horror of this last decade; this is a more philosophical than political article. However, I want to emphasize that the specific ways of torture applied –recognized by the United Nations Special Rapporteur on Torture, Nils Melzer– in this case violate all the fundamental principles which, theoretically, support the structure of a modern rule of law.
What do I mean by that? Among other things, that in the denigrating process that seeks to dehumanize Assange as a person –and, remember, that a “person” implies a duality, namely: the legal person and the natural person– the State has lost its compass, as well as its pragmatic orientation. The moral and ethical principle that one person equals all mankind has been dissolved into nothingness in such a way that is imposed the maxim –falsely attributed to Machiavelli– that states that “the end justifies the means”. In the death of the rule of law, there is also a worrying absence of mercy.
Anyhow, the danger for everyone is quite obvious. Because whether Julian Assange is not immediately and unconditionally released, any of us can be –especially journalists– target and subject of the State torture based in its interests. Dehumanization seeks our indifference. But I already said in some previous article that indifference is complicit in crimes against humanity. Indifference is neither an answer, nor an option –inaction is the seed of injustice and its origin leads to the loss of our capacity for political initiative.
Because, in the end, with his titanic work –which cannot be defined in any other way–Julian Assange has forever changed our perception of journalism as idea and saved it by returning to one concept that journalism itself had left behind and forgotten: the truth –that polyhedral concept– in which the data agree with the facts, and where its defence demands a real compromise. The truth exposed to the public light is what power fears more. And, for this same reason, they have sought to dehumanize Julian Assange without compassion.
That is why the struggle of Julian Assange and of those who love him is not only the struggle for freedom of a single man. It is also a struggle to return to justice its original spirit –does Vanessa Baraitser think about all this? In the name and the person of Julian Assange, a crucial battle is fought to save his and our humanity. He is us, and we are him. Inaction is not acceptable in response to what is an ethical and legal scandal. He has given all to us. What will we give him in return? I paraphrase Immanuel Kant: “save man, save all mankind.” This is an unquestionable truth.
Follow me at Twitter: @JordiSolColl2
