Jugant a voler la independència

No estic gens d’acord amb l’afirmació que Espanya, amb les seves flagrants animalades, cada cop posi les coses més fàcils a l’independentisme català. Crec que passa just tot el contrari: com més fàcils posa Espanya les coses a l’independentisme català, més dificultat tenen els catalans, inclosos la gran majoria d’independentistes, per continuar marejant la perdiu de manera creïble, i, doncs, més evident es fa la seva manca de voluntat real d’anar cap a la independència. És el que té l’estat malaltís d’aquest poble que no sap viure sense queixar-se com un infant d’Espanya, perquè si no ho fes hi hauria un buit a la seva vida que, a més, delataria sense sordina la seva eterna incapacitat per alliberar-se del veí. Els catalans estan eternament agraïts als espanyols per la seva tàctica constant de distracció amb què piquen gustosament, i anhelen les seves humiliacions, ja que sense aquestes tot el temps que esmercen queixant-se l’haurien d’esmerçar a actuar amb fermesa cap a l’objectiu de llibertat. El català necessita com l’aigua la humiliació espanyola per retroalimentar la seva pròpia malaltia, talment una addicció. El català és un infant que diu que el professor li té mania perquè mentre es queixa no estudia. El català és un mal alumne que té un examen i passen els dies i va dient un cop rere l’altre amb tot d’excuses demà, demà m’hi poso, però no s’hi posa mai, ni el dia abans de l’examen, i sempre suspèn, un examen rere l’altre, fins que l’expulsen de l’escola. En fi. Serà així com morirem nacionalment en màxim un parell de generacions.
 
Com més fa veure que mossega Catalunya, lamentablement només a causa de la necessitat econòmica, més mossega de veritat Espanya i més evident es fa que ni de conya Catalunya aconseguirà la independència. Perquè els catalans no volen la independència, sinó simplement jugar a fer veure que la volen. Els que volem la independència som i hem estat sempre quatre gats mal comptats. No pots dir que desitges una cosa quan després fas tot el contrari per aconseguir-la o l’ajornes eternament, que ve a ser el mateix. Fets i no paraules, perquè altrament les paraules emmascaren l’absència de fets.
 
La patètica insistència del govern català dient que la declaració de sobirania entra perfectament dins la Constitución, i tot per no fer enfadar l’amo de qui dius voler-te alliberar i les lleis del qual hauries justament de violar forçosament per aconseguir-ho; la insistència a dir que la declaració no té cap valor jurídic (si no en té, jo diria que estan prenent el pèl al ciutadà català); la insistència a sorprendre’s cada vegada que Espanya ens escup i, malgrat això, continuar parlant amb cofoisme cretí de tarannà pactista; la reacció del govern català recorrent ara al Tribunal Constitucional l’anul·lació de la declaració de sobirania; la insistència a continuar parlant amb la boca petita deixant anar ridiculeses lamentables i covards com “de vegades la democràcia espanyola trontolla una mica”, expressions falses que, lluny de definir com es mereix el repugnant Estat espanyol, el prestigien; la insistència a no entendre el concepte “consens” en no respectar simplement la majoria consensuada per no fer enfadar ningú, sobretot l’enemic botifler i espanyol interior; la incapacitat de respondre a l’acte que, a partir d’ara, el castellà que es parla a Catalunya es dirà Cagao, i en canvi lluny d’això fotre-se’n de l’agressió espanyola amb el lamentable humor irònic català, aquest vergonyant recurs de sempre per dissimular la manca de reacció i l’acotament de cap de sempre…
 
En fi, tot plegat indica que aquí es treballa contra la possibilitat real d’independència, sent el pur reflex des de la política del tarannà del poble votant, un reflex que no fa més que evidenciar vergonyosament la impotència catalana per fer les coses com caldria si de debò es volgués aconseguir allò que es diu voler. I el més greu de tot plegat és que el poble diu sincerament que desitja la independència. Ja és això, però. La seva inconsciència confirma el diagnòstic de la malaltia.
 
Ricard Biel