Ara que finalment s’ha escollit per part del Parlament un president i el Rei n’ha signat el decret de nomenament –si, el mateix rei que ens va renyar el 3 d’octubre- potser és moment de fer un petit balanç dels últims cinc mesos de la política catalana. Uns 5 mesos que, bàsicament, han servit per intentar buscar un culpable clar de la situació actual. I no, no agrada a cap independentista que siguem on som. Pensàvem que, potser, després de l’heroic 1 d’octubre teníem una possibilitat d’esdevenir una República independent en qüestió de poc temps i tots volíem creure que els reconeixements internacionals vindrien en breu. La realitat és dura i obstinada i no, no ens agrada que hagi estat així.
Passades les eleccions del 21D en les que tot l’independentisme hi va concórrer més amb desconcert i ràbia que no pas entusiasme es va començar a gestar una maniobra mediàtica interessada per part d’alguns grups dins del moviment destinada, exclusivament, a assenyalar i intoxicar de manera fratricida el que és cridat a esdevenir el catch all party de la política catalana. Alguns exemples d’això han estat: la filtració d’algunes parts de la declaració de Marta Rovira davant del Suprem –que contrasta, sobretot, amb q no se’n publiqués cap del PDECat, per exemple-, insults constants incruents contra patriotes de pedra picada com Joan Tardà o la segona autoritat del País el MHP Roger Torrent, filtracions interessades d’acords inexistents per obligar a desmentir-los i a fer quedar ERC com el que aigualeix la festa, reptar i pressionar en públic a d’altres per una investidura que els mateixos no s’atrevien a proposar formalment per ser impossible, atacs coordinats a les xarxes amb missatges repetitius i lemes que han acabat essent de plastilina –Puigdemont o Puigdemont, Puigdemont o eleccions, i tal-, etc. I tot això per acabar fent un govern amb un President el nomenament del qual ha estat en mans del Rei. No obstant no agradar-nos, la majoria de l’independentisme sabia que era l’únic que podíem fer des del principi. Dic la majoria perquè estic segur que molts encara no ho saben però els que ho havien de saber, segur que sí. Fer que fos ERC qui carregués amb el mort del forçat canvi de rumb –la realitat és tossuda- en comptes de permetre un dol honest i ràpid és en el que s’han esmerçat els recursos per una gran part del moviment.
S’ha jugat amb l’escenificació i s’ha estirat com un xiclet una èpica declarativa que, ai las!, ha acabat destapant que no hi havia cap altra opció que fer el que deia, precisament, a qui li volien penjar el mort. I no, el 30 de gener no es podia investir Puigdemont i ho saben, en especial, els primers que disparen contra Torrent per dir que si no ho va fer és perquè no va voler. Fins i tot la CUP avui ja no parlava de fer efectiva la República del 27o sinó que acusava ja, “només”, al President Torra de voler parlar amb Rajoy en comptes de defensar el dret a l’autodeterminació.
En termes de la internacionalització és molt cert que la situació judicial del president Puigdemont i dels consellers a l’exili han tingut una gran repercussió però el cas és que no hi ha cap element mínimament objectiu que ens doni a entendre que això hagués estat diferent en cas d’haver designat un govern des del primer moment. No s’hagués detingut al MHP Puigdemont a Alemanya? El jutge l’hagués entregat abans? Doncs segurament no, hagués succeït el mateix. Com a molt admetem que la ONU –i no ho menyspreo- hagi admès a tràmit una resolució per visa a Espanya –com tants d’altres avisos que ja té l’Estat- que no es respectaven els drets dels diputats catalans.
Arribats aquí, cal que ara sí, i després d’haver perdut 5 mesos fem el debat nacional honest, que acabi de passar el dol qui encara no l’hagi passat i decidim, entre tots, perquè som aquí, cap on hem d’anar i amb quines forces comptem. Amb perspectiva, doncs, haver perdut aquest temps potser no ha estat cap jugada mestra.
