Judes Antoni Duran i Lleida

Dia dels Innocents a Madrid. Per aquelles coses de la morbositat històrica m’acosto al carrer Marqués de Cubas (antiga calle del Turco) per veure la placa commemorativa que l’ajuntament de la metròpoliacaba de posar en record de Joan Prim i Prats, just en el lloc on va ser mortalment tirotejat, molt a prop del Congrés de Diputats i del luxós Hotel Palace, on Josep Antoni Duran i Lleida acostuma a hostatjar-se talment un rajà.
 
Com un avís als fills díscols de la Madre Patria es destaca una cita del cèlebre general reusenc: “No olvidéis la sangre derramada por nuestras discordias políticas”. Llàstima que hagin oblidat d’incloure-hi la més oportuna, ara que Juan Carlos de Borbón i el seu fill han tornat a apujar-se el sou: “No debe aplicarse la palabra jamás, pero es tal la convicción que tengo de que la dinastía de los borbones se ha hecho imposible para España, que no vacilo en decir que no volverá jamás, jamás, jamás.”
 
Són quarts d’una i, com mana el protocol de la Villa y Corte, cal fer l’aperitiu sense dilació. Amb aquest propòsit entro en una tasca propera i demano una canya que em serveixen acompanyada d’una tapa de matrimonio (canapè de seitó i anxova). Mal que ens pesi als catalans, molts dels nostres cambrers haurien d’aprendre a tirar la cervesa tan bé com ho fan a Madrid, amb el seu punt just de pressió i cremositat en l’escuma.
 
Agafo un diari –El Mundo– de la barra i sec en una taula. Immediatament entren un parell d’homes al bar que saluden l’amo. Semblen clients habituals. Reconec un d’ells amb ulleres de cul de got i el cabell repentinat i llefiscós, que es prodiga en tertúlies d’Intereconomia, 13 TV, i d’altres programes no aptes per a menors. El seu acompanyant és un home de mitjana edat amb el cabell negre engominat, vestit fosc d’Armani i corbata de seda de Loewe: el clàssic Génova style.
 
Com que em veuen fullejant una capçalera amiga, suposo que no aixeco sospites i seuen a la taula del costat. Demanen copa de Rioja i una ració de Jabugo. Comencen parlant d’Ángel Carromero, el funest xofer de l’oposició cubana, per concloure el mateix que degué pensar Oswaldo Payá just abans de morir: “Ese pollo tiene poco seso.”
 
Anava a submergir-me en l’incendiari editorial d’en Pedrojota quan de sobte els meus insospitats companys de tapeo comencen a parlar del “problema catalán”. El més veterà recrimina a l’altre -sospito que potser és un diputat o un càrrec del PP madrileny- la poca duresa que ha tingut Rajoy davant el “desafío separatista” i la “salida de pata de banco” d’un Mas “desesperado” i “rehén” de Junqueras. El seu interlocutor el tranquil·litza perquè tot sembla estar controlat, i el desllorigador té dos cognoms: Duran i Lleida. “¿De verdad crees que le permitiríamos presidir la Comisión de Exteriores si no le tuviéramos en el bolsillo?”, li etziba amb un mig somriure.
 
Per abreujar, l’escenari previst per l’espanyolisme és aquest: Duran ha insistit reiteradament que ell sempre ha defensat una consulta legal. Quan el govern espanyol presenti el recurs al Tribunal Constitucional i aquest dictamini que el “derecho a decidir” no és legal (estem parlant de legalitat espanyola, evidentment), Duran i els 13 diputats d’Unió se’n desmarcaran, alineant-se amb les tesis del PSC, i deixaran CDC i ERC sense prou força parlamentària per tirar-la endavant. Després d’aquesta jugada, el govern català haurà de recular amb la consulta o abocar-se a eleccions anticipades.
 
L’esperpèntic assot televisiu del catalanisme xala una bona estona amb l’explicació de l’Operació Duran. La troba magistral. Però ambdós interlocutors encara tenen temps per parlar de la corrupció del clan Pujol (la temàtica nadalenca preferida per la premsa madrilenya) i enfotre-se’n del PSC. Titllen Pere Navarro de “chalao” i coincideixen en que “el federalismo es una patraña” però que en el context actual pot ser útil per dividir el sobiranisme català i que el 60% de suport a la independència “se achique” al 30%.
 
Just després l’encorbatat-engominat rep una trucada al mòbil i aixequen la sessió. Abans d’abandonar el local li pregunten a l’amo si ja té el cava català preparat per a la revetlla de cap d’any. Negant amb el cap, amb una rialla sorneguera, des de darrera la barra el jefe sentencia: “Aquí solo espumoso extremeño o sidra asturiana. En la vida vuelvo a comprar nada a los catalanes… Ni que entraran Mas y Carod de rodillas por la puerta cantando el Cara al Sol.” Aquesta chanza troba l’aprovació unànime de tots parroquians que hi ha vora el taulell. Després de sentir això pago la consumició i marxo. Mai una Mahou de barril m’havia deixat un regust tan amarg.
 
Epíleg:
 
Poques setmanes després d’haver escoltat involuntàriament aquella escabrosa conversa intento convèncer-me que és impossible que Josep Antoni Duran, a qui respecto profundament i admiro per la seva capacitat innata per caure sempre dret, vulgui passar a la història com “el Judes d’Alcampell”. Penso que és prou intel·ligent per no vendre’s per només trenta monedes de plata i l’imagino més penjat d’una barra americana, contorsionat al ritme del Judas de Lady Gaga, que no pas d’un arbre sec als Monegros.
 
Però de sobte salten totes les alarmes: Mentre es consensua la declaració sobiranista, Duran, que se’ns ha tornat tan “confederal” que es deu passar el temps mort tocant Dixie a la bateria, adverteix que aquesta no tindrà més repercussió que altres proposicions semblants que el Parlament ha aprovat regularment des del 1989; i que si s’arribés a fer la consulta “jo defensaria i votaria que no” a la independència.
 
I amb molt pesar recordo que Duran, malauradament, és un cognom que evoca la traïdoria. El 1640 un altre Duran –Pau Duran, bisbe d’Urgell- va acabdillar els oligarques catalans partidaris de Felip IV, que s’oposaven a la decisió de la Generalitat presidida per Pau Claris de proclamar la República Catalana i que tantes maldats van fer durant la Guerra dels Segadors.
 
Per acabar, només un darrer exemple de la meva –potser infundada- temença. En un recent article intitulat ¿Hay que salvar al soldado Duran? (ABC, 11/1/2013) Carlos Herrera considera Duran com un soldat al servei d’Espanya i insta a que se’l protegeixi del cas Pallerols, perquè davant la present majoria sobiranista al Parlament “hará falta quien desde dentro tire en la dirección contraria y rompa la mayoría: esos pueden ser los trece diputados de Unió. Pero sólo si hay un puente de autoridad, y ese es, guste o no, el soldado Duran.” Serà finalment Duran i Lleida el poltre de Troia teledirigit des de Madrid per aturar la independència de Catalunya? S’accepten apostes.
 
Postepíleg:
 
Recomanaria al president Mas que, per sortir de dubtes, un dijous al vespre convidi a sopar les cúpules de CDC i UDC i, abans de passar a les copes, els comuniqui amb posat greu: “Us ho dic amb tota veritat: un de vosaltres em trairà”. Si veu llavors que Duran li pregunta: “No seré pas jo, Artur?” i se li acosta amb posat de besar-lo als morros, que es calci! Voldrà dir que Don José Antonio i els seus tretze del patíbul estan a punt de lliurar-lo als botxins.
 
PS. Article dedicat a la memòria de Marc Font i Cardiel, incansable lluitador independentista, mort en accident de muntanya a la Vall de Núria el cap de setmana passat. En Marc era per definició un anti-Duran, o sigui, un insubornable soldat de Catalunya. Descansi en pau.