El senyor José Rodríguez és—o ha estat fins no fa gaire—membre d’una associació que diu representar els castellanoparlants de Catalunya. Deixant de banda que no són precisament els castellanoparlants, amb un estat fort i idiomàticament bel·ligerant al darrera, aquells qui poden estar en risc de desprotecció o orfes de representació per motius de llengua, sóc del parer que la mera pretensió que qualsevol ciutadà de Catalunya pugui no estar suficientment representat, protegit i defensat per persones, partits i entitats, en la mesura que aquestes puguin ser identificades per llengua o ascendència com a catalanes, fa palès el garciaprietisme persistent en determinats estrats, així com en partits catalans paradoxalment—o no—anomenats nacionalistes. Uns partits que, en acceptar i promoure aquesta via, no fan sinó demostrar i aprofundir en l’absolut fracàs que representa no haver estat capaços d’arribar directament a determinats sectors de la societat catalana en gairebé quaranta anys de democràcia.
Amb tot, el senyor Rodríguez sembla un dels membres de major vàlua, tant pel seu tarannà dialogant, com per la seva capacitat argumental i idiomàtica, habitualment allunyat de les demagògies emocionals que darrerament es fan passar per discurs polític, i allunyat, també, de rebuigs escènics a expressar-se en la llengua pròpia de Catalunya. Qualitats que explicarien que no hagi estat triat per a càrrecs de representació electoral per part de determinats partits.
A diferència de la baixesa moral i la indigència intel·lectual amb què aquests dies s’ha intentat esporuguir i estigmatitzar, un cop més, la més mínima expressió de dissensió del posicionament oficial imposat sobre el futur de les llengües en un estat català, el senyor Rodríguez demostrava en el seu escrit una disposició a escoltar gens habitual en els cercles dels que ho tenen tot a favor. Molt lluny d’un Rabell, entossudit a crear una nova accepció de la paraula “franquisme”, a qui, per l’enorme gravetat de la seva intervenció, només cal desitjar-li que hagi d’arrossegar per sempre més la infame qualificació de racisme que va gosar deixar anar a la mateixa cambra de representació del poble català, que hauria de tenir entre les seves funcions primordials la defensa de la llengua del país, brutalment atacada i minoritzada per l’estat espanyol. Lluny també del recargolat cinisme d’un Iceta que, anivellant-se amb la dreta més tèrbola, va aplaudir aquesta miserable intervenció, el senyor Rodríguez, que també cau en expressions, no sé si tàcticament impol·lutes, però de ben segur poc edificants, com ara referir-se a les formes del manifest com a ”arbre recremat i podrit”, o acusar-lo de “donar puntades de peu a la boca en la identitat” de l’interlocutor, es fa mereixedor, tot i les seves pròpies puntades de peu, d’una reflexió serena i educada.
En el seu escrit “No som colons, ni voluntaris ni involuntaris”, el senyor Rodríguez rebutja el concepte de colonialisme lingüístic involuntari que apareixia en el manifest del Grup Koiné. Puc entendre que l’expressió l’incomodi, malgrat referir-se només a un espai lingüístic i al matís—important—que introduïa la paraula “involuntari”. En qualsevol cas discrepo de l’error tàctic que li atribueix. Ja fa massa temps que la informació, la realitat social i de la història, les opinions i els debats necessaris han caigut víctimes d’aquest tacticisme electoralista al qual s’ha volgut vincular l’èxit o fracàs d’un procés condicionat a massa silencis, i a la satisfacció de col·lectius refractaris a tota catalanitat que, agradi o no, mai no apostaran per aquesta via.
El manifest ha promogut un seguit de “colonoscòpies” improvisades, moltes d’elles caracteritzades per una subtilesa i un nivell d’exploració lingüística i històrica pròpies d’un tacte rectal. Es pot qüestionar la precisió històrica de la paraula colonialisme i, certament, la seva generalització i circumscripció a un sector social determinat. Ara bé, desqualificar el terme només en nom de la correcció política, o des de la coartada d’un tacticisme instrumental, com han fet tants opinadors, podria apropar-nos a la mena de negacionisme practicat per la dreta espanyola que, aquells que tenim prou edat i memòria del franquisme, no podem acceptar. Malauradament el “hable en castellano, que estamos en España”, no és tan sols una expressió que ens remunta als anys de la dictadura. Encara avui és fàcil topar-s’hi, i no solament per part de les “autoridades”: jutjats, guàrdia civil, aeroports…, sinó també als CAP, a centres docents, a bars i restaurants… Encara ahir llegia la queixa d’un usuari que s’hi havia trobat per duplicat amb dos metges d’una clínica tan “catalana” com la Barraquer. Pretendre que són actituds individuals anecdòtiques, espontànies o anacròniques és amagar la realitat d’un imaginari col·lectiu construït i sostingut durant dècades, que les promou i les hi dóna cobertura.
Seria bo que aquells que denuncien la manca de debat obert i els tabús impulsats des de la política i per determinats mitjans, no caiguessin en el mateix parany esporuguits per cap terminologia i que, en lloc de córrer a titllar-la de desafortunada, s’esmercessin a discrepar-hi amb arguments lingüístics, històrics i socials sense posar-se les mans al cap. La llengua catalana, més que víctima d’un procés de colonització lingüística, resta impotent i incapaç de defensar-se socialment a causa de la profunda colonització mental del catalanoparlantisme. Una colonització mental que han fet paleses les reaccions fins i tot més afins al manifest, inclosa la dels seus redactors, que han caigut en el parany de sortir a justificar-se, demostrant fins a quin punt ells mateixos són incapaços de remuntar-se per sobre d’aquesta subtil inèrcia a l’autoanul·lament que ens aboca a una extinció farcida de gestos, però íntimament acceptada. Una incapacitat producte més de la mena de relat i consens falsejats i fonamentats en l’oblit, fabricats i disseminats des de la transició, que no pas com a efecte de la dictadura, quan el poble català va demostrar una capacitat de resistència avui ja residual.
És ben probable que d’aquí a uns anys acabem perdent la llengua. Tanmateix, i mentrestant, fem-nos sentir, sense censurar-nos els mots ni esmorteir-nos la veu. L’alliberament i la dignificació de Catalunya no començarà amb la independència. O ens comportem ja com un poble lliure i digne, sense acceptar condicionants, silencis tàctics i manipulacions lingüístiques i socials, o la independència no podrà canviar allò en què socialment ens haurem convertit per tal d’assolir-la.
D’una banda el senyor Rodríguez rebutja la idea de colonialisme lingüístic. Tanmateix forma—o hauria format recentment—part d’una associació que considera que hi ha sectors de castellanoparlants que, tot i entendre el català, en són suficientment refractaris com per ignorar, rebutjar o malfiar-se de tota informació i argumentació que els arribi en aquesta llengua, o per via de persones o entitats catalanoparlants. Per aquest motiu es considera necessària una associació de castellanoparlants que faci de mitjancera i amb la qual aquests sectors es puguin veure reflectits identitàriament, que els expliqui els beneficis de la independència adreçant-s’hi en castellà. Negar un fet nominalment, tot fonamentant-ne l’operativitat i la raó de ser d’un projecte, sembla una contradicció de fons que no hauria de passar desapercebuda. Si el fenomen no es vol entendre com a colonització, si més no s’haurà d’acceptar la idea d’una certa “autoguetització” lingüística de persones voluntàriament impermeables a la llengua pròpia del territori on viuen. Però si, com tan sovint se’ns vol fer creure, aquest sector és majoritari, no sembla que la idea de gueto l’hi sigui gaire escaient. Aquest mot més valdrà reservar-lo pels catalanoparlants de les properes dècades. Quan allò vingut de fora esdevé majoritari capgirant la situació original en pocs anys, el terme colonització sembla més precís que no pas el de gueto que, a tot estirar, podria servir per definir unes condicions inicials.
Contradiccions al marge, la realitat històrica i social de la llengua, tot i que enormement complexa, es pot resumir en relació a dues possibilitats. O bé l’actual estatus de les llengües a Catalunya es considera un fet natural, o bé és el resultat d’una ocupació i una imposició sobre la realitat lingüística anterior a la dictadura. Entre les clares tendències actuals naturalitzadores de la situació lingüística, n’hi ha d’un revisionisme històric prou desvergonyit com per defensar que Catalunya té (occità apart) dues llengües pròpies: català i castellà. Altres, amb més pudor, relativitzen la persecució de la llengua durant el franquisme i fins a l’actualitat, o en redueixen les formes a mesures puntuals de caràcter legislatiu, policial i judicial on els únics responsables haurien estat els càrrecs del règim, actuant d’esquena a la ciutadania i sense cap suport de segments de la població. Segments que en cap cas no haurien actuat, abans com ara, en complicitat amb els objectius i els mitjans d’aquesta nova i reiterada ocupació territorial, com lingüística, duta a terme a Catalunya per la dictadura. És la mateixa fórmula de relativització que adjudica sempre l’anticatalanisme a l’estat, ignorant l’aclaparadora majoria d’espanyols que es pronuncien sistemàticament en contra de la llengua catalana, del retorn dels papers, de la millora del finançament, de les seleccions, o de qualsevol aspiració, petita o gran, del poble català.
Entossudits en el tacticisme i en la correcció política, som capaços d’inventar l’ocupació sense ocupants, i la colonització sense colonitzadors. A menys que pretenguem negar l’ocupació territorial, cultural i lingüística patida per Catalunya a mans de les forces franquistes (com també des d’abans), haurem de convenir que una ocupació en tots aquests àmbits no s’assoleix en l’instant que es guanya una guerra, sinó que és un procés llarg que es desenvolupa posteriorment durant molts anys. Per fer-ho amb l’èxit inqüestionable que demostra la brusca transformació lingüística, social i cultural de país assolida en poques dècades, calen transmissors—actius o passius—en nombre suficient com per esdevenir aquella massa crítica que fa impossible qualsevol restitució de les condicions originals.
El senyor Rodríguez titlla d’ineficient la utilització del context social en contra del català per part del règim, perquè la llengua va poder sobreviure. Fa por pensar en quines mesures qualificarien com a eficients pel senyor Rodríguez. Les que es van aplicar no sé si van ser eficients, però de ben segur que van ser eficaces (veure “Vuit eines de repressió del català durant el franquisme”). El català va subsistir precàriament en l’àmbit privat i familiar, però no sense una profunda castellanització, una enorme davallada social, i una gran pèrdua de lèxic, formes, dites i expressions genuïnes que, encara avui, quan s’intenten recuperar, alguns ridiculitzen com a arcaiques o forçades. Arcaismes esdevinguts no pas per cap evolució natural de la llengua, sinó per la imposició d’una desmemòria que molts celebren en nom d’una modernitat i d’una adequació a una realitat social que, massa sovint, s’oblida que ha estat forçada.
Un dels principals arguments del senyor Rodríguez per rebutjar el concepte de colonització, tot titllant-lo de falsedat històrica, és que, d’haver-ne hagut, la immigració hauria viscut en les millors cases i terres, i s’hagués fet amb les millors feines. L’argument mereix algunes consideracions:
1) Si això que ell diu s’hagués donat de forma generalitzada, la colonització no hagués estat només lingüística ni, certament, de caràcter involuntari.
2) Si el senyor Rodríguez es fixa en diversos processos de colonització al llarg de la història, observarà que normalment han estat les classes dirigents i socialment dominants (governadors, capitanies, banquers, comerciants…) les que gaudien de les millors posicions socials i de riquesa des del primer moment. La resta sovint havia d’esperar anys o generacions fins a fer-se amb posicions acomodades. La colonització de l’Amèrica del Nord seria un exemple de penúries, necessitats i dificultats extremes de tants colonitzadors on molts, fins i tot, hi deixaren la vida. Tanmateix, aquestes condicions extremes ni desmenteixen ni qüestionen el fet mateix de la colonització. La seva definició de la motivació principalment econòmica del fenomen migratori no contradiu ni exonera de la possibilitat d’actituds colonialistes, ideològicament afins al franquisme o a un espanyolisme de caire supremacista.
3) Tampoc no és cert que no hi haguessin sectors castellanoparlants que ocuparen les millors posicions al país i que sí arribaren “per substituir classes mitjanes i dirigents de Catalunya”. El senyor Rodríguez selecciona aquells segments de la immigració que s’adeqüen al seu discurs, oblidant tota la resta. Hauria de retrocedir una mica a finals dels anys trenta i veure com, amb l’arribada de les forces ocupants, es va produir substitució a molts estrats de la societat. També hi arribaren classes dominants afectes al règim, que visqueren en bones cases i ocuparen les millors feines i càrrecs públics, sovint producte de purgues sobre la població autòctona o sostretes a represaliats republicans. Classes que trobaren tota mena de facilitats per fer prosperar les seves empreses i negocis: governants, càrrecs municipals, militars, constructors, juristes, banquers, especuladors…, així com molts llocs de treball d’empreses públiques que van anar a parar a mans de familiars i amics del règim: guàrdia civil, policia nacional, docents a tots els nivells educatius, transports, serveis, administracions públiques, notaries… No em cal adreçar el senyor Rodríguez a cap publicació. Ho vaig viure en primera persona. A tall d’exemple, a l’institut públic on vaig cursar a partir dels seixanta, des de la direcció fins als conserges, passant per una part del professorat, eren franquistes arribats d’altres llocs, alguns d’ells exmilitars reciclats, tots ells col·locats per afinitat amb el règim. De català, ni rastre. De brutalitat física, un insaciable degoteig. L’amiguisme i la lleialtat a la dictadura van ser els principals mèrits per aconseguir feina a l’empresa pública durant el franquisme. Van ser desenes de milers els familiars i amics de nouvinguts ben posicionats i afectes al règim que arribaren en condicions econòmiques ben dignes i amb un lloc de treball garantit, els quals amb el temps, i un cop ben situats, tornaren a proporcionar llocs de treball a més familiars i amics que continuaren arribant en condicions dignes. A les classes dominants arribades amb el franquisme cal afegir-hi bona part d’una oligarquia catalana, igualment afecte al règim, que ja havia adoptat el castellà com a llengua del poder. Perquè una cosa que cal fer palesa és que són molts els catalans d’origen, molts, que abans, com ara, han col·laborat i col·laboren activament a favor d’aquest procés, qui sap si ja irreversible, de substitució i extinció exprés en què es troba la llengua catalana. La intervenció del senyor Rabell al Parlament n’és un exemple ben actual.
4) El senyor Rodríguez centra el fenomen migratori en els anys 50 i 60, deixant de banda el dels anys 20 als 40, i el de les darreres dècades, sovint provinent de països de parla hispana amb una legislació espanyola que els facilita la residència respecte dels que venen d’altres indrets (dos anys en comptes dels deu habituals), com el mateix Albiol reconeixia l’any passat, quan afirmava que el seu partit apostava de manera clara per prioritzar “la immigració llatina i hispana per sobre de la d'altres països… perquè tenen un concepte cultural similar, per no dir el mateix, que nosaltres, i perquè tenim una llengua comuna i això permet una major facilitat d'integració”—i de desintegració del català, caldria afegir.
5) Al seu escrit, el senyor Rodríguez també equipara la immigració d’aquestes dècades amb el barraquisme, amb persecució policial i amb expulsions. El problema és que això, tot i haver-se donat, va ser en unes proporcions que ni de bon tros permeten representar la major part d’aquesta immigració. Segons les estimacions més moderades, entre els anys quaranta i mitjans dels setanta arribaren a Catalunya més d’un milió sis-cents mil immigrants. La població que va viure en barraques es calcula al voltant d’unes cent mil persones, no tots immigrants, perquè també en formaren part la gitanalla autòctona que havia iniciat el barraquisme ja als anys 20. En conjunt, el barraquisme afectà no gaire més d’un 5% de la immigració d’aquelles dècades, però en tot cas no és la meva intenció entrar en cap ball de xifres. Ni que fos el doble, la realitat del barraquisme, duríssima i injusta com va ser, no es pot emprar per definir la globalitat del fenomen migratori, prenent com a relat generalitzat la part més dura i dramàtica del mateix.
6) Pel que fa a les persecucions, enderrocs i expulsions, es van donar bàsicament en relació al barraquisme, no pas al conjunt de la immigració. La identificació que es fa de la immigració amb el barraquisme fa que allò que afectà aquest es generalitzi a tot el fenomen migratori. I tanmateix aquests fets tampoc no van ser sistemàtics ni generalitzats dins d’aquest segment de la immigració. Van ser accions sovint selectives, inclosa la persecució ideològica, la qual cosa explica que s’enderroquessin barraques concretes mentre es deixaven intactes moltes altres de contigües, o que, malgrat tot, el seu nombre continués creixent durant anys. Alguns estudis xifren en unes quinze mil persones les expulsions als anys 50. Això correspondria a menys d’un 1% de la immigració d’aquelles dècades. Actualment es poden trobar textos afirmant que aquest 1% de retornats representa la veritable posició del franquisme respecte de la immigració, i que el 99% restant es va poder esmunyir en el país gràcies a la ineficàcia repressiva del franquisme! La pretensió, més que falsa, resulta immoral. De l’eficàcia repressiva de la dictadura en poden donar fe les desenes de milers d’exiliats, represaliats, empresonats… i les famílies que encara avui busquen les restes dels seus familiars afusellats a foses comunes dispersades pel territori. Afirmar, a partir d’uns retorns minoritaris, que la immigració castellanoparlant va ser globalment perseguida, no pas celebrada i aprofitada pel franquisme, o relativitzar com a merament “oportunista” que la dictadura, segons es sosté, només amb posterioritat s’adonà que podia instrumentalitzar-la en contra de la llengua autòctona, és indefensable. Al franquisme se li pot qüestionar tot excepte que no fos planificador, conscient, eficaç i eficient en la consecució dels seus propòsits i en l’execució despietada dels seus mètodes. Voler fer creure que durant quaranta anys dictador, ministres i governadors civils del règim no van caure en fins a quin punt la immigració castellanoparlant reforçava les seves intencions respecte de la llengua catalana, és prendre’ls a ells, com a molts, per imbècils. Si el franquisme no hagués desitjat el fenomen migratori, els padrons municipals no recollirien les nombroses i continuades altes d’aquelles dècades, les expulsions podrien haver-se comptat per centenars de milers, les barraques haurien estat el pitjor dels amagatalls per la facilitat de la seva localització, i les mesures per impedir aquesta immigració no haurien esperat la seva arribada a Catalunya, sinó que haurien començat a les mateixes estacions d’origen.
Amb tot, l’afirmació més preocupant del senyor Rodríguez és la de titllar la immigració del franquisme de “situació sobrevinguda”. Realment creu defensable que més d’un milió sis-cents mil immigrants arribats al llarg de trenta-cinc anys és una situació sobrevinguda? Que aquesta ingent quantitat de persones va poder arribar durant més de tres dècades en contra de la voluntat i sense l’afavoriment de la dictadura franquista? Descriure aquest volum de nouvinguts com a situació sobrevinguda no és el pas previ a descriure la situació lingüística també com a “sobrevinguda”, naturalitzant-la en la mesura que efecte col·lateral d’una “transformació” social igualment sobrevinguda? Recórrer a fets verídics, però proporcionalment minoritaris, amb l’afany de presentar els efectes de la persecució lingüística del català, de la imposició del castellà i de l’afavoriment d’una nova realitat social que consolidés aquests objectius, com a situació sobrevinguda, producte de la ineficiència d’una dictadura que, com s’afirma, en realitat hauria maldat per perseguir la immigració castellanoparlant, deriva—tot i que parcialment i matisada—d’un relat que un determinat continuisme sorgit de la transició espanyola, sovint disfressat de social, ha frisat per incorporar a l’imaginari col·lectiu. Un relat on els immigrants—i no els catalans—representats pel fenomen minoritari del barraquisme, haurien estat les veritables víctimes del franquisme a Catalunya, mentre que els catalans, representats com a “burgesia catalana”, haurien estat en realitat beneficiaris, quan no explotadors, d’aquesta immigració. Legitimar moralment el conjunt de la immigració castellanoparlant present i passada com a víctima, associant-la exclusivament al paisatge social més dur i injust d’una època determinada, oblidant tota la resta, entre la qual molts sectors dominants i acomodats que ni passaren necessitats, ni foren involuntaris en la seva actitud activa de persecució de la llengua catalana per, al mateix temps, relativitzar el caràcter de víctima del poble català associant-lo a una classe tan minoritària i poc representativa com la d’una burgesia que, a més, sovint es passà al castellà en plena connivència amb el règim, respon a una tendenciositat i a un—aquest sí veritable—falsejament històric consistents en reduir el tot a aquella part que més convé. Lluny de negar o relativitzar les duríssimes condicions que una part important de la immigració va haver de patir a Catalunya durant el franquisme, tampoc no es pot negar, per incòmode i inconvenient que resulti al relat selectivament revisionista de determinades esquerres, aquella part no menys important ni representativa que s’hi va instal·lar amb actitud conscient de conquesta i ocupació cultural i lingüística. Una actitud que ha acabat arrelant fins al punt que ara ja ni tan sols cal explicitar-la, perquè ha estat plenament assumida per bona part d’una catalanitat convenientment redefinida.
Una gran part dels immigrants van arribar empesos per la dura realitat econòmica dels seus llocs d’origen. Cert. Però no li sembla una forma de planificació, al senyor Rodríguez, l’absoluta manca de voluntat política per generar llocs de treball i condicions dignes a determinades regions tant abans, durant les llargues dècades del franquisme, com ara, durant la democràcia? Potser creu que el minso desenvolupament d’algunes regions que, encara ara, segueixen en mans de quatre terratinents, respon a un fet natural o a un “cúmul de fracassos del propi franquisme“, i no pas al resultat d’una voluntat política sense cap interès en modificar una realitat que ja convé? Ja fa temps que em sembla que el repte no hauria de ser explicar per què Catalunya vol la independència, sinó per què no la vol Andalusia.
Les misèries i injustícies esmentades pel senyor Rodríguez, que es donaren durant la dictadura, no van ser alienes a la meva família, com tampoc a una gran part de la població nouvinguda i autòctona per igual. Tanmateix, tot i haver-ne estat temptat, prefereixo no reforçar l’actual tendència a legitimar o menystenir les opinions en funció de l’ascendència immigrant o catalana de l’opinant. M’estimo més obviar la procedència dels meus pares i avis, i no caure en el parany d’instrumentalitzar argumentalment les tràgiques condicions i injustícies que, com tants altres catalans i nouvinguts, patiren per igual. Afortunadament, i pel que fa al català, entre els vinguts de fora trobem desenes de milers de persones que s’estimen prou la llengua del país com per haver-ne fet la pròpia, seva o dels seus fills. Malauradament, també, entre els mateixos catalans d’origen trobem desenes de milers que se l’estimen tan poc com per relativitzar la situació d’agonia en què ja fa anys que ha entrat, contribuint activament a la seva substitució definitiva des d’aquella autocomplaença característica que dóna la sensació de remar a favor del corrent, de refugi i conveniència d’adequar-se a la raó del més fort.
I és que al final, el senyor Rodríguez, com altres, hauria d’entendre que participar per activa, per passiva, o no participar en absolut del procés de substitució lingüística iniciat fa tres-cents anys, però agreujat de forma molt notòria i incremental a partir de la dictadura fins als nostres dies, té poc a veure amb la procedència, amb les condicions i amb els motius que feren algú venir a Catalunya. Té molt més a veure amb l’actitud que després cadascú hagi desenvolupat al llarg de les dècades que tots els ciutadans han tingut per conèixer, interessar-se i fer seva la llengua i la cultura del país on han decidit desenvolupar el seu projecte vital. Tant si som, com si no som, si hem estat, com si no hem estat, instruments actius o passius d’aquest innegable procés d’imposició i expansió lingüística del castellà a Catalunya, aquest “nosaltres”, subjecte el·líptic en el títol del seu text, no hauria de denotar l’apropiació de cap sector social que ell, com jo, com milions de catalans que no pensen ni com ell, ni com jo, podrien representar amb la mateixa legitimitat.
La realitat és que tant entre els catalans d’origen, com entre aquells que van néixer en altres indrets, la sensibilitat, el sentit de justícia històrica i la defensa de la llengua pròpia de Catalunya han estat tan poc generalitzats com per haver-ne reduït el seu ús prioritari a poc més d’un terç de la població, i perquè aquells que encara gosen intentar posar-hi remei generant una reflexió social al voltant d’aquest fet, hagin de patir miserables linxaments per part de persones, partits i mitjans que no són més que còmplices anacrònics, però certament voluntaris, d’allò que va perpetrar la dictadura i que ha acabat consolidant la transició.
