BARÇA – SPORTING 3-1
Els blaugrana sumen tres punts amb penes i treballs davant el vicecuer, en un partit que representa un mostrari tant de les grans virtuts que l’equip atresora com dels mals que llasten la seva trajectòria a la lliga: una davantera que sembla una germania de mutilats de guerra i un dèficit d’atenció i d’intensitat defensiva que ja ha costat massa punts aquesta temporada i que dissabte va suposar un altre ensurt quan Piqué va haver de fer falta per no deixar el davanter de l’Sporting cara a cara amb Valdés. Vermella sumaríssima i constitucional, però vermella. Sí, l’àrbitre i tal. Apa aneu a llegir l’Inmundo Vomitivo o els tuits d’algun cretí exaltat amb seient a la llotja. Molt més inconvenient que les indelicadeses arbitrals és el tribunerisme indolent davant una expulsió en el minut 46 seguida del gol de l’empat. El pesat ròssec que representa el càncer del sossi (“Menys Martí i Pol i més collons”) segueix sent un mal crònic i un obstacle que afegeix mèrit i grandesa a aquest equip, condemnat a conduir una massa de dements per senderis de glòria enmig de camps minats, de la mà d’una junta que representa amb fidelitat el fatídic entorn amb què han de conviure tècnics i jugadors com un guerrer condemnat a batre’s només amb mig cos, mentre l’altre el té enganxat a un siamès amb retard mental. En la situació a bastament descrita, el FCB va fer palesa durant el primer temps la seva Villadependència, mal tan incontrovertible com el que pateixen els qui varen rebre com a bona notícia la lesió de l’asturià per tal com consideraven que això havia d’alleujar tensions al vestidor i de moment només ha servit per reduir el potencial golejador, sobrecarregar de minuts els altres davanters i haver de donar a un parell de nois del B més responsabilitats que no els pertocarien. La resposta de l’equip és a l’alçada del que n’hem d’esperar, amb els molts arguments que té, perquè si Rival Petit no és la grada bada-bing i creiem en el poder de l’autocrítica madura i responsable com a eina per guanyar, tampoc no admetem els criteris (manca de) del tribunerisme tòxic, car no vàrem estar vuit anys blasmant Bakero cada cop que passava la pilota enrere, i fem a aquest equip quasi tota la confiança que mereix i que mai no traeix. I si la davantera està trinxada, es resol el partit des de la segona línia, com a equip proclamat campió del món jugant sense davanters i la cosa s’acaba amb el poble, un cop més, infringint un nou cop a la putrefacta llotja amb crits de “Guardiola, Guardiola!”.
L’equip fa la seva feina, però allí on s’acaba la feina de l’equip i comença la de la directiva del Cerdanyaberg, comencem a patir. Així, el tontet de Punto Popota deixa en ridícul per segona vegada la directiva de la gent normal, intervenint a la roda de premsa tot recordant que qui dóna les acreditacions per als partits de Mediapro, és l’empresa, que és qui paga i per tant la directiva se l’ha d’envainar després d’haver vetat el reality xou d’Interlobotomia i d’haver-ho fet en posició dubtosa després d’haver respost obedients a la convocatòria dels premis Marca i d’haver arriat els pantalons a Més Que Un Club davant la cadena dels bisbes no sabem si per ordre de Sistachs o directament de Rouco Varela. El cas és que per preveure que caldria permetre l’entrada del tontet quan l’acredités Mediapro no calia un esforç intel·lectual superior al que pugui oferir un militant del PSC, però tanmateix manifestament fora de l’abast de sandruskus i freixitos, que fan de la seva incapacitat un filó que posa el Més Que Un Club a tir del primer becari que passa per aquí.Ja us deveu haver adonat que no és el botifler Popota qui signa aquesta crònica, sinó el vostre camarada Ròdia, atès que l’infame botifler es troba de viatge a Londres visitant els seus amics tories.
OSASUNA – MALLORCA 1-1
Empat a poc i fraternal repartiment de punts entre dos equips que vesteixen de vermell i negre, de dues ciutats el nom llatí de les quals comença per ‘p’ i que han patit al mes de febrer fortes nevades, de dues comunitats governades per la ultradreta i amb dues directives de gent molt i molt normal tot i que no se’ls coneixen negocis de revenda d’entrades ni trames corruptes a països sudamericans.
ATHLETIC – ERREALA 2-0
L’Athletic s’emporta el derbi basc amb dos gols de Susaeta i un gol legal anul·lat als txuri-urdin, moment en què no pas pocs seguidors guipuscoans varen demanar als seus veïns occidentals si no en tenien prou de robar-los els jugadors sinó que ara a més els havien de robar els partits. Els del Loko se situen en zona Champions a l’espera del que faci el Llevant, per a disgust de la Brunete i per a tranquil·litat de Platini, que veu en els biscaïns i els granotes el dic de contenció contra l’accés del Málaga a la màxima competició.
SEVILLA – AT. MADRID 1-1
La visita del Pateti de Simeone a Sevilla es resol sense pèrdues humanes ni desperfectes a Nervión, més enllà dels insults reglamentaris, les amenaces, els dobles pivots, les faltes tàctiques i tots els ingredients que converteixen aquests partits en espectacles abominables.
RAYO – RACING 4-2
Orgia de gols impresentable i impròpia de la Liga de las Estrellas i que va provocar el deliri dels seguidors vallekans concretament en la mateixa proporció que pena, decepció, aflicció i infinitat de sentiments tortuosos, en l’afició racinguista concretament, suposant que aital cosa existeixi.
GETAFE – MALAGA 1-3
Partit entre l’escòria anticalana de la Comunidaz i la no pas menys anticatalana escòria que dóna suport al Chelsea andalús, resolt amb clara victòria dels segons, sense que això importi una merda a aquest sofert, esforçat i sacrificat cronista, que es veurà sotmès aquesta setmana de Champions a una sobrecàrrega de feina imposada per les noves relacions laborals emparades per la reforma perpetrada pel govern espanyol dels correligionaris de Popota.
ZARAGOZA – VILA-REAL 2-1
Derrota de mèrit del Vila-real a la capital aragonesa, que podria fer passar els de la Plana a la història com a darrer equip de primera divisió que va perdre un partit a Saragossa, si com esperem tots, els manyos estan dins unes temporades visitant el Fraga o el Mequinensa.
GRANADA – VALÈNCIA 0-1
Els d’Emery s’imposen a Granada i dediquen la victòria a Camps, Rita Barberà, la Fallera Major, la policia espanyola i tota la resta d’honrats demòcrates que malviuen en aquella comunitat assetjada per un terror ideat no pas a deserts remots ni a muntanyes llunyanes, sinó a les comarques valencianes sota la direcció del comandament totalitari format per Ferran Torrent, Xavi Castillo i la Vicenteta.
MADRID – APAÑÓ 5-0
Dos mesos després de la festa de furtar-li dos valuosos punts al Barça, un Apañó pletòric ofereix als seus seguidors la segona gran alegria de la temporada i només la relaxació local va impedir que el marcador assolís les dues xifres, objectiu amb el qual Pocchetino havia aliniat al centre de la defensa el tàndem format per Quimet Bodega i l’avi de La Competència, que varen respondre plenament a les expectatives que hi havien dipositat els madridistes en general i els pericos en particular. Tanmateix, directius blanc-i-blaus varen mostrar el seu malestar amb l’equip per l’excessiva duresa mostrada (14 faltes) amb un equip blanc que entra a la fase decisiva de la temporada i que necessitarà tots els efectius en condicions. En els prolegòmens, directius de la RFEF varen desaconsellar als visitants de fer el passadís com pretenien i l’àrbitre els va haver de fer treure els petos d’entrenament amb què pensaven jugar el partit. A la jornada de germanor ambdues aficions varen trobar a faltar la demostració sindical i el servei d’honor d’Ynestrillas, tots dos actes suspesos a darrera hora per sengles advertències de la UEFA i de l’ambaixador alemany.
