El Barça de Guardiola trinxa el seu segon rival madrileny d’una setmana poc complicada coronada amb la victòria a domicili més senzilla de tota la lliga. Tres errades de Busquets i una de Valdés als primers vint segons de partit van servir perquè els nostres enemics poguessin disparar encara més els seus nivells d’eufòria fins al punt òptim en el qual és més plaent enfonsar-los la moral, anihilar-los l’auto-estima i trencar-los l’esperit per tercer cop aquesta temporada.
Després d’uns minuts de dubtes, Messi va robar una pilota a Gramos i va posar la por al cos dels nostres enemics, que es van anar empetitint talment com un sociovergent cada volta que agafa el pont aeri per anar a negociar allò que ha promès al poble català. Amb Messi carregant-se l’equip a l’esquena i l’enèssima innovació tàctica del Deixeble de l’Escollit -en aquests cas, els tres defenses amb què va triturar la pressió que tants problemes va donar a la supercopa-, el Barça es va anar imposant tot i el fluix partit de Cesc i comptar amb una davantera experimental amb la novetat d’un excel·lent Alexis que deixa Villa en situació precària.
El baix tempteig obtingut pels de Guardiola donen un cert regust de derrota a l’enèssim esclafament dels nostres enemics al seu cau de rates amb una successió d’humiliacions que justifiquen el pànic que els va entrar després de la primera jugada de Messi i la manera com van baixar els braços després que el Marcelo, candidat a Meló d’Or, sentenciés el partit amb un gol especialment dolorós, d’aquells que entren botant i picant el pal mentre el porter corre desesperat intentant evitar el ridícul sense aconseguir-ho.
De fet, hi havia interès al post-partit per veure, si després de la novetat que suposa en els derbis dels darrers temps el factor auto-gol, si Llourinho sumava a la FIFA, la UEFA, la RFEF, els àrbitres, la LFP, UNICEF, el calendari, la gespa, el clima, el seu propi director esportiu i el sionisme internacional alguns dels seus jugadors a la conspiració contra la que s’estavella cada cop que s’enfronta a la seva bèstia negra.
Al final, emperò, es va conformar amb parlar de la sort seguint el manual gaspartista amb el qual està impregnant els nostres enemics, va donar espectacle amb el seu fidel Karanka tot reclamant l’expulsió de Messi i va aprofitar per redefinir el concepte “aturada”.
Els de Guardiola ocupen provisionalment el liderat amb un partit més que compensaran amb el grotesc viatge per disputar una competició de broma amb derbi contra equip qatarí inclòs, però més enllà dels efectes que la dolorosa derrota provocarà en els nostres enemics caldrà que l’equip millori sensiblement el seu rendiment lluny del Camp Nou si vol aconseguir que, com està manat, Josep Guardiola i Sala iguali les quatre lligues consecutives amb què Johannes Hendrick Cruijff va començar a esfondrar els nostres enemics fa més de dues dècades amb un futbol unànimement blasmat per tots els analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina que aquests dies s’omplen la boca estomacant Mourinho després d’haver estat a primera fila de la manifestació en la qual es va exigir a Laporta la contractació del portugués en comptes del candidat de J.C.
Com és habitual en aquestes situacions, el senyoriu i l’elegància no van faltar. A més de l’habitual allau de patades i protestes, cal afegir un intent d’agressió de Kaká llençant la pilota a Xavi al costat del qual Guti podria passar com un jugador de veritat i la negativa del Meló d’Or Marcelona a donar la mà a Piqué després de la classe, en ferm homenatge al “cuando pierde da la mano” del sempre senyorial i elegant himne de la Falange, perdó, del Real Madrid.
La diferència amb altres ocasions és que aquest cop s’hi va sumar una part de l’expedició blaugrana. Concretament, el seu president, que després d’haver-se excedit clarament amb les seves ensabonades a l’ordidor de totes les campanyes de la brunete mediàtica contra el Barça, contra Catalunya i contra les ties bones durant el dinar de directives, va decidir compensar després del partit parlant de “bany” talment com si estigués a una grada jove plena de basta de beisbol com la que va poder observar durant el partit al fons sur del Bennabéu. L’abisme ètic, estètic, moral, intel·lectual i futbolístic entre les paraules de l’entrenador i les del president, o entre l’actitut de Piqué amb Marcelo i la del president aconsella, un cop més, valorar la possibilitat de que torni a la seva política de no fer declaracions, tal i com ha fet el botifler del camarada Ròdia, fugit al continent asiàtic després que els seus vincles amb Unió Democràtica de Catalunya siguin cada cop més públics en els cercles de la Soli en general i els bons catalans en particular. És per això que el RP, des de la seva fidelitat al cruyffisme-leninisme desde el minut zero de la Revolució, condemna les eufòries al desemebre, i anima a actuar amb contundència contra tots aquells que, lluny de la prudència i el saber, es dediquin a madrilenyitzar l’entorn blaugrana.
