El passat dia 21 vaig assistir a la inauguració de l’Any Joana Raspall, que se celebrà a la Sala Ibèria -plena de gom a gom- de Sant Feliu de Llobregat; fou una jornada amanida d’emocions on s’homenatjà a la poetessa catalana, que el proper 1 de juliol complirà 100 anys. Ras i curt: entre nosaltres habita una figura coetània de Marià Villangómez, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Joaquim Amat-Piniella, Josep Punsola, Joan Teixidor i Aurora Díaz-Plaja, tots ells nats un ja llunyà 1913.
Ja ho he dit: l’ambient -fora feia fred i volia ploure- era digne de la memòria d’un país que es rebel·la. Perquè una de les ensenyances de la Joana és el de no deixar-se “prendre la llengua”. Cosa que explica bé la seva dedicació a la lexicografia -i no m’estic d’imaginar-me a Espriu o Teixidor consultant un dels seus diccionaris- i, sobretot, a la poesia, tot destacant el seu esforç per apropar el gènere als infants.
Així fou que entre la gernació hi havia representades totes les generacions: menuts i grans, tots barrejats amb la finalitat de recordar el present: res no seríem si dones com la Joana no haguessin trobat llur mesura en una causa justa. Salvar els mots -en termes espriuans- mitjançant una obra escrita de valor fora de tot dubte i, així mateix, salvar els llibres, com féu la Joana a les acaballes de la Guerra Civil, en preservar de la destrucció desenes i desenes de volums de la biblioteca de Vilafranca del Penedès -on ocupava plaça de bibliotecària- en risc, recordem-ho, pel mer fet d’estar escrits en la nostra llengua; la imatge d’una comitiva de camions en retirada, replets de soldats i llibres, goso dir, és una metàfora del nostre destí com a país.
La cultura, doncs, com a compromís ètic. Obra i pensament confluint en la que ha de ser la seva vocació: l’ésser poètic troba en la forma clara dels seus versos una profunditat que defineix el seu estil. Fet i fet, tothom coneix la Joana entregada a la poesia infantil i juvenil. Al meu entendre, però, és en la poesia per a adults on la poetessa vessa una lírica on Carner, Riba i Vinyoli -tots tres a la seva manera- es troben en la cruïlla d’una producció literària que, en el fons, s’emmiralla en la vida. I així podem llegir:
Sota les dures
cuirasses, els cors d’home
també flaquegen.
Portes tancades,
els mals deixaran fora,
i a dins, les xacres.
Per tant, és de justícia reivindicar llur ensenyança: no hi ha fita ni horitzó si no es té en compte el proïsme. Cal obrir les portes i enderrocar les “dures cuirasses” en tant que no hi ha humanitat possible sense la consideració i el respecte vers als nostres semblants; una lliçó poètica i humana que sorgeix, penso, d’una reflexió atenta a l’entorn de la nostra escriptora centenària. De fet, tots els valors expressats en la seva obra avalen la idea d’empatia com a condició necessària si hom vol relacionar-se èticament amb el món; copsen els seus poemes amor pel coneixement en un sentit gairebé iniciàtic. I si bé la Joana juga amb la capacitat de cognició que té lloc en l’infant per primer cop, els adults mai hauríem d’oblidar que la vida vol constància en el goig d’aprendre. Al capdavall, l’univers ens ha regalat el mot per agermanar-nos i la Joana n’ha pres nota.
