Aquesta setmana dos fets m’han fet associar els noms de Joan Puig i David Fernàndez. El diputat de la CUP en un acte que l’honora va dir ras i curt el que molts ciutadans pensem de persones com Rodrigo Rato. Representant de l’oligarquia financera que sense cap mirament és capaç de dissenyar estratègies d’engany a clients per acumular beneficis, Rato -i altres com ell- se n’ha sortit sa i estalvi. De fet, res sorprenent, bo i atenent al control dels poders econòmics sobre institucions polítiques i judicials. Altrament, el Tribunal Suprem ha sentenciat que la piscina de Pedro J. Ramírez en terra mallorquina havia estat construïda en sòl de domini públic. Recordo que, essent diputats al Congrés en la legislatura 2004-2008, vam ser requerits per diversos col·lectius illencs perquè participéssim en una acció de denúncia que havia estat convocada. Es tractava d’ocupar l’espai. En Joan Puig, en nom del Grup Parlamentari republicà al Congrés (la competència de costes pertany a l’administració espanyola), hi fou present i ocuparen l’espai sense cap violència, però sense cap por ni complex, tot i la presència policial.
Arran de l’acció, milers de persones foren conscients de l’ofensa a la ciutadania que representava la permissivitat de les autoritats envers el cacic Pedro Jota Ramírez i es comprometeren a mantenir la denúncia, a no defallir en la reivindicació.
En tot cas, en David, ara, i en Joan, abans, foren l’objectiu i la diana de la dreta i de la reacció. De fet, ben segur que ja hi comptaven. El que possiblement els deu doldre més és ser objecte d’opinions emeses per persones que, sota discursos, carnets o aparences progressistes o esquerranes, amaguen maneres reaccionàries, estetes i classistes.
Per raons de proximitat, sóc dels pocs (més enllà de la família) que conec els neguits i pors que comportà a en Joan enfrontar-se a un personatge com Pedro Jota, per la qual cosa sempre vaig viure amb dolor l’indignant comportament de persones properes ideològicament, que no van aixecar la veu per denunciar la campanya de ridiculització i criminalització promoguda per El Mundo envers la seva persona. Al contrari, més aviat hipòcritament l’abonaven.
Però, d’una banda, en Rato ja sap què en pensem d’ell i de la seva màfia i, d’altra, s’ha reeixit en allò que semblava una bogeria: aconseguir derrotar a qui creu que pot ocupar sòl púbic pel sol fet de ser qui és.
La bona feina, la fan els valents i els honrats. Els mesells van a remolc!
Salut i reconeixement a David Fernàndez i Joan Puig
