No és la primera vegada que Joan Puig és atacat barroerament pel poder. Ni serà l’última. En Puig és un activista de la causa independentista, raó per la qual sovint és al bell mig del conflicte. Això fa que algunes persones de vegades se m’hagin adreçat i m’hagin interpel•lat sobre ell. Normalment, amb admiració; en d’altres, amb el recel lògic que pot despertar una personalitat com la d’en Puig a qui hagi assumit l’absència del conflicte com a norma relacional. En algun cas, també n’he sentit algun comentari desdenyós per part d’independentistes de saló. Tant se val, tot és respectable.
Val a dir, tanmateix, que el preu que s’ha de pagar quan s’opta per fer pedagogia d’acció és alt. Jo en puc donar fer, per exemple, quan s’esdevingué l’afer de la piscina del Pedro J. Ramírez. S’han de tenir molts nassos per fer el que, aleshores, va fer ell i altres dirigents d’Esquerra i dels moviments socials de les Illes. No pas perquè fos una heroïcitat des del punt de vista físic, sinó perquè sabien perfectament que s’enfrontaven a una persona molt poderosa que no té cap mirament. I ja m’enteneu! I així fou, en Puig va viure un calvari posterior que jo no puc desvetllar, però que existí. I què n’ha quedat: l’evidència del frau del senyor Pedro Jota, la raó judicial per a en Puig i la resta de companys d’Esquerra-Illes i la incompetència de l’administració que no executa la sentència.
Però no hi fa res que la mobilització popular mallorquina hagués reeixit en la veritat, si més no per a La Vanguardia, el mateix diari que durant dies i dies posteriors als fets de la piscina l’havia ridiculitzat. Aquest diari, ara, arran de la notícia apareguda fa uns dies en què es feia avinent que la Fiscalia pretenia actuar contra Puig per suplantació de personalitat en la consulta de la Diagonal, continuava parlant de la “invasió” de la propietat privada de P.J, tot amagant que la piscina era edificada en domini públic, tal com ha restat sentenciat. Costa de creure que es pugui ser tan cínic i tan deshonest alhora!
Efectivament, La Vanguardia en parlava arran de l’actuació de la Fiscalia contra en Puig per haver participat de forma directa en la denúncia del referèndum de l’ajuntament de Barcelona per decidir què fer amb la Diagonal. Un alcalde mentider, el mateix que va tenir la poca-vergonya de fer veure davant de les càmeres que havia votat quan la realitat és que apareixia en imatges prèvies xiuxiuejant i decidint amb un funcionari que l’assistia en la votació davant de l’ordinador, que acte seguit dirien que el sufragi s’havia dut a terme.
Perquè malgrat els grans recursos adreçats en l’organització de la consulta de la Diagonal (una bona part dedicats al mateix sistema informàtic), el procés fou un gran frau en tenir com a únic objectiu aconseguir que no passés el que finament va ocórrer; és a dir, que hi hagués escassa participació i que guanyés l’opció C.
Però vet aquí que la gran mentida restà al descobert. I en bona part pel fet d’haver-se demostrat des de Directe.cat (en Joan Puig presideix Col.lectiu 2014, que n’és l’editora) que era possible que un ciutadà votés per un altre, tal com es posà en evidència a través del vot simulat d’un regidor de l’oposició. I tot plegat era tan fràgil… que tot s’ensorrà.
Certament, no és el mateix el P.J que l’Hereu. L’alcalde és un demòcrata. Amb tot, l’Hereu no ha pogut estar-se d’intentar fer pagar els plats trencats als qui van ser capaços, amb una sabata i una espardenya, de posar en escac i mat la consulta de la Diagonal.
En condicions normals, en una societat democràtica més madura, s’haurien d’haver avergonyit de la matusseria i dels recursos públics
malbaratats, haurien de donar explicacions del que pretenien amb un sistema informàtic que permetia el frau i no pas, com ara, deixar-se endur per la rancúnia i la visceralitat, i buscar que algú pagui les seves misèries.
De fet, només baixes passions: un socialista em va deixar anar: “aquest, aquesta la pagarà”. Jo, que m’havia fet el desentès fins aleshores, li vaig preguntar si parlava d’un company seu de partit, càrrec de l’Ajuntament, “amic” d’en Millet.
A mi, a en Puig, que no me’l toquin.
