Ja fa algun temps (octubre 2008) vaig escriure un petit reportatge sobre l’obra de Joan Francesc Mira (València 1939). D’aleshores ençà he llegit també diversos treballs d’aquest autor. En primer lloc he completat la seva trilogia sobre la ciutat de València: “Els treballs perduts” (1989), “Purgatori” (2003) i “El professor d’història” (2008). Són tres novel•les independents entre si però unides per l’eix que representa la ciutat de València en tres etapes diferents i en tres espais diversos, amb una molt interessant construcció . Donats els meus limitats coneixements de la llengua catalana, crec que molt ben escrites. Òbviament no aspiro a escriure un comentari ni tan sols fer una crítica de la trilogia; només pretenc senyalar que l’he llegit i que, la seva lectura, m’ha resultat molt plaent.
L’últim que ha caigut a les meves mans, relacionat amb Mira, ha estat un preciós llibre de converses (sis dies, ni més ni menys!)amb el nostre autor realitzat per Pere Antoni Fons. És una revisió molt completa de la biografia de l’escriptor en aspectes tant personals com intel•lectuals. No és la meva intenció exposar en aquest breu comentari un resum de la llarga trajectòria del pensador valencià, sinó senzillament anotar unes precisions en les dues ocasions en què, en les esmentades converses, apareix Navarra. La primera és sobre la pròpia història del nostre regne i la segona constitueix un aclariment respecte la seva manera de percebre la realitat nacional de Navarra en l’etapa actual.
A les pàgines 84 i 85 de les converses, Joan F. Mira afirma que “els bascos són un component originari de Castella com a entitat política i, per tant, del que posteriorment ha estat Espanya: històricament, i en aquest sentit, no hi ha res més espanyol que això. A més, no ha existit mai una nació basca com a entitat política definida: no ha existit mai un Regne de Vasconia, per exemple, tal com han existit un Regne de València, un Principat de Catalunya i un Regne d’Aragó, amb fronteres clarament definides , duanes, parlaments, moneda … Va existir el Regne de Navarra, que era una cosa de límits variables, el qual Regne de Navarra, però, no incloïa els territoris que actualment són Euskadi, que era senyories del Regne de Castella “.
Una mica més endavant, a la mateixa pàgina 85, assevera: “Costa trobar una gent més espanyola que els navarresos en totes les etapes de la història d’Espanya dels segles XIX i XX: des dels carlins fins als “Tercios de raquetes” de la guerra civil “.
En ambdós paràgrafs Mira accepta, sense fer-ne la més mínima crítica, la versió oficial (espanyola) de la Història de Navarra. Afirmar, com ho fa el nostre escriptor, que “el Regne de Navarra era una cosa de límits variables”, em sembla molt fort. També eren “variables” les mugas dels regnes de Castella, Aragó o França. I, per descomptat les del Principat i el Regne de València. Per què eren “variables”? Perquè hi havia tot un conjunt d’interessos en joc entre els diferents pobles i monarquies d’Europa en les quals les guerres dirimien límits i mugas i, sobretot, perquè no hi havia arribat Westfàlia (1648) ni la “pau” de “Els Pirineus” ( 1659) que és quan es van fer absolutament impermeables les fronteres entre els estats europeus.
Quan es va restaurar el Regne de Navarra en el segon terç del segle XII, el seu territori abastava La Rioja i el que després es va constituir com les Províncies Vascongadas. I van ser els interessos expansionistes de Castella els que van conquerir, en primer lloc La Rioja i Biscaia per mitjà de la família Lope de Haro i, ja en 1200, el Duranguesado, Àlaba i el territori que més tard seria Gipuzkoa. No hi van haver “voluntàries entregues”. Hi va haver conquestes en tota la regla.
El Regne de Pamplona amb Sancho III “el Major”, primer, i el de Navarra, després de la restauració de García Ramírez IV, va ser el nucli polític que vertebrà històricament a Vasconia. ¡És clar que Navarra va tenir fronteres “variables”! Al final ni les va tenir, quan la part que quedava com Navarra independent fou conquerida i ocupada per Castella al sud (1512) i per França al nord (1620). ¿Fronteres variables? ¡Sí!, pel just dret de conquesta.
El dret propi, conegut per molts com Pirinenc, ben aviat es va veure codificat com “Fur General”, en el primer terç del segle XIII davant l’arribada a Navarra de la dinastia Xampanya que els desconeixia per complet i que era molt més propera, en la seva forma de concebre la vida social i política, a l’absolutisme dels reis francesos.
Navarra ha constituït històricament un territori amb població completament hostil a l’ocupant castellà. La Ciutadella de d’Iruñea, edificada des de l’etapa de Felip II (1571) d’Espanya, constitueix un element similar a la de Barcelona en una etapa posterior, construït contra la pròpia població. Han pretès vendre’ns la idea que era “defensa contra l’invasor francès”. Però això no és cert. Els naturals van ser obligats a treballar en la seva construcció però no van participar mai en activitats militars, sempre en mans de les forces ocupants.
Una altra qüestió a considerar seriosament és el fet que, essent Navarra un territori que durant la guerra de 1936-39 no va tenir front militar, va patir pràcticament 3.500 afusellats, o simplement assassinats, entre elements no addictes al “glorioso alzamiento” militar-feixista. Tampoc s’ha d’oblidar la marginalització i persecució a què es va veure sotmès el carlisme en la postguerra per part del règim del general Franco.
Més endavant, a la pàgina 96, parlant sobre el finançament de Catalunya, Mira diu textualment que “Navarra té una quasi sobirania fiscal, i això no ha produït ni consolidat cap mena de nacionalisme navarrès”. El simple fet de consultar els resultats de qualsevol enquesta sociològica en la qual es reculli l’adscripció identitària dels enquestats reflecteix, tossudament, la realitat que sistemàticament són majoria els qui s’identifiquen com “només navarresos” o “més navarresos que espanyols”, enfront dels que ho fan com a “més espanyols que navarresos” o “només espanyols”. Són resultats semblants als que s’obtenen en la Comunitat Autònoma del País Basc (CAV), només que substituint els termes “navarrès” i “basc”.
Una qüestió diferent és que aquesta realitat social no hagi quallat en un moviment polític nacional modern, mentre que sí que ho va fer en Bizkaia a través dels germans Arana Goiri. En qualsevol cas el plantejament nacional basc de Sabino Arana pateix d’un enorme desconeixement de la realitat històrica de Navarra i els seus plantejaments beuen directament de la historiografia hispana, de manera similar a com ho fa Joan F. Mira a la nostra època.
A dia d’avui, en què sense complexos i davant les urgents necessitats i reptes que planteja l’etapa actual, som molts els que percebem la independència, l’Estat propi, com a imprescindible per a sobreviure com a subjecte social i polític en el món. Som molts, a més a més, els qui ho plantegem des de la perspectiva de Navarra. De manera semblant a Catalunya i València, els espanyols ens varen arrabassar el nostre Estat per conquesta, ocupació i subordinació posteriors. Pensem que la nostra millor oportunitat consisteix a recuperar l’Estat històric dels bascos: Navarra.
Luis María Martínez Garate
P.S.: Agradezco la traducción del texto a los amigos del colectivo Català Sempre
