S’acosten els quaranta anys del grapejadíssim Maig del 68. La revista El Temps ha sortit amb un especial del tema. Una nova mirada contrastada que revesteix, l’esmentada primavera, més com a peça de museu que com a manual revolucionari. Després de la caiguda de les primeres màscares, la realitat que havia de demanar l’impossible ha mort en favor dels qui la vetllen. Un autèntic drama que, lentament, pren vivesa.
Passa que l’enzim de les revolucions, habitualment, és de caràcter purament emocional. Com ara és el cas del detonador precongressual d’Esquerra Republicana de Catalunya. I també moltes vegades, abocats a les presses, a la bona fe i al mer abelliment intuïtiu, l’enceb explosiu esclata en el moment més inoportú, desaprofitant conjuntures irrepetibles i alimentant els carronyaires del nostre propi exèrcit (espècie present a tots els àmbits de la quotidianitat, també entre les files d’Esquerra).
El perfil del carronyaire en qüestió milita al perímetre del candidat homo erectus. Fixeu-vos com serpenteja amb la mirada mentre estableix una delirant conversa amb qualsevol. Observeu com la presa, víctima de la diametral i espirada expansió de les pupil•les del candidat, aviat caurà de quatre grapes a la tragèdia: es plantificarà un embut al cap i vomitarà litres de llet agra.
Un dels cartells de la revolta del 68 que cita el reportatge (avui testimoni de l’oblit a l’Escola Nacional Superior de Belles Arts francesa), els defineix: “Je participe, tu participes, il participe, nous participons, vous participez, ils en profitent”. Els mateixos impresentables de sempre.
