Sota aquest títol recurrent, poc original i tan suat hi ha l’emoció de la primera manifestació d’un noi o d’una noia i d’una nova dels que, com jo, ja n’hem viscut d’altres en defensa o reivindicació del nostre país.
La presidenta de l’Assamblea Nacional Catalana havia dit que tothom que assistís a la d’aquest històric 11 de setembre del 2012 seria comptat com a recolzador del lema original “Catalunya, nou estat d’Europa”, i la veritat és que la gran varietat de lemes diferents que s’han cantat i de pancartes que s’han mostrat amb orgull i senzillesa, es pot assegurar que totes confluïen en aquell primer lema convocant, o sigui que tothom deia el mateix, encara que de diferent manera i sentiment. Per tant, hi podeu comptar des de la primera fins a la darrera veu.
A part de la immensa quantitat de gent congregada, resulta veritablement reconfortant per la gent que ja venim d’altres batalles, constatar la transversatilitat que ara ja ha adquirit la disconformitat amb com es tractat el nostre país per l’Estat espanyol. I tothom sap el que pensa i el que diu, homes, dones, grans i joves… Sobretot aquests, els joves, amb un present tèrbol és llancen al carrer, no només a buscar un treball que no troben, si no per expressar, també i més que a ningú, que com els hi està quedant el panorama els està abocant a la misèria, inclús els que han tingut l’oportunitat de graduar-se en estudis superiors i no troben, i si segueixen les coses així, no trobaran el seu lloc.
Al dia següent és quan cada medi dona les seves xifres i analitza a la seva manera un esdeveniment d’aquest tipus, tot i que aquest, tingui que ser considerat de manera molt singular. Vol dir coses molt profundes sorgides de situacions quasi be límit. Es pot dir que ha arribat el moment de dir prou, i si no és efectiu i possible amb el nostre innat diàleg, ja esgotat, s’haurà de fer per camins més compromesos i arriscats, però que ens hauran de dur a ser el que som i volem ser, i a gestionar els nostres propis recursos sense tenir que “solidaritzar-nos”, per real decret, amb qui, desprès de ser ajudat amb els nostres impostos, es permet tenir la poca vergonya d’insultar-nos i mentir públicament al seu poble, i a la resta que ja li va be viure en aquest engany.
N’estem cansats !. Si més no, una gran part dels que vivim a Catalunya, encara que tots tenim els mateixos problemes d’encaix amb l’Estat. Ho hem expressat, una vegada més, massivament arreu, però especialment, pels carrers del cap i casal del país. El poble ja és ben conscient de que, malgrat el que haurem de patir negociant, no podem seguir com fins ara un dia mes i l’Estat, amb la seva prepotència i mal tracte econòmic al mantenir any rere any un dèficit fiscal escandalós, no complir amb les inversions necessàries per ara i tant a càrrec seu, i socialment amb un greu atac sistemàtic a la nostra cultura i llengua pròpies, només ens deixa un camí a seguir, que és el que, un dia o l’altre -i millor que sigui quan més aviat-, els nostres representants polítics hauran d’enfilar.
Jo soc dels que, abans, amb un millor tracte ja quasi be m’hi conformava… Ara, ho sento, però el que llegeixo i sento em fan veure cada dia que estava molt equivocat, i que no val la pena tenir miraments i comprensió si això no és mutu.
Escrit al http://www.xavier.guarque.bloc.cat/
