Jaume Barberà, no independentista premiat

Agraeixo el detall de Reagrupament de convidar-me a l’acte de lliurament del ‘I premi Jordi Gomis’ “al millor article independentista”, però, sentint-ho molt, només un incaut, més càndid que el personatge de Voltaire, hauria acceptat la invitació. No em fa cap il·lusió haver d’escriure sobre el ridícul clamorós de Rcat arran del lliurament d’aquest premi, atorgat al diguem-ne que no independentista Jaume Barberà, el qual va etzibar un discurs que lògicament va deixar garratibada l’audiència pel seu contingut que, clar i ras, anava en la línia de barrar eternament la possibilitat d’independència. Per no avorrir-me i no avorrir, m’estalviaré justificar el perquè. El discurs es desqualifica sol i podeu llegir-ne el resum als mitjans. Barberà pot proclamar tants cops com vulgui el seu independentisme, però si la seva concreció en idees, per bona fe amb què sigui pronunciada, és contrària a la consecució de l’objectiu que diu perseguir, cal concloure que aquest senyor no és independentista. Les paraules han d’anar acompanyades de fets, i els fets, en aquest cas, són les paraules que va pronunciar, fidel reflex de la praxi de la seva aportació a la causa: el seu adormiment etern, com a la novel·la de R. Chandler.
 
En primer lloc, l’afer em sap greu pel patriota homenatjat Gomis, a qui vaig tenir el plaer de conèixer setmanes abans de la seva mort accidental l’estiu passat. Gomis no mereix aquest escarni de la seva associació (Rcat). Ni ell, ni cap persona decent, no mereixen que una associació que presumeix d’honesta atorgui un premi deshonest que, per cert, dies abans del seu lliurament ja vaig pronosticar a casa que comportaria el ridícul de Rcat que ha comportat. No cal ser visionari, només saber llegir i escoltar, és a dir; cenyir-se al que s’ha llegit i escoltat i no a interpretacions fantasioses interessades. Barberà diu el que diu i no el que els catalanets volen creure que diu.
 
Premi deshonest.
El problema causant del fiasco és que Barberà no va guanyar el premi, li van regalar per ser el personatge mediàtic que és, i més concretament per dues raons: per papanatisme de l’associació, i perquè Rcat va mirar de prestigiar l’entitat mitjançant la utilització del presentador televisiu popular de torn a qui se li regalava el premi. Punt final. La mediocritat és així, previsible i insistent fins a avorrir. En aquest país sempre s’actua així, i en qualsevol àmbit. És la patètica mentalitat catalana actual, corrupta i pastanaga, que esdevé la norma. Aquest és avui el nivell del país, que relaciona sense dubtar-ho popularitat mediàtica amb prestigi, quan de fet aquí és gairebé garantia del contrari. A més de manipuladors, idiotes. Així ens va.
 
La mateixa concurrència reagrupada es va encarregar amb la seva estupefacció davant del discurs de Barberà, de reconèixer que Rcat havia corromput el premi regalant-lo. Quina organització atorga un premi contrari al propi esperit del premi, de la gent que l’organitza i els seus associats? Fa prop de dos anys, un article d’un servidor va provocar enrenou a Rcat per anar en aquell cas concret “contra la línia oficial de l’associació”. Un cop publicat l’article al seu web, Rcat va posar seriosament en qüestió l’oportunitat d’haver-ho fet. En canvi, ara curiosament no només no han qüestionat un senyor amb un discurs que des de sempre ha contradit els postulats reagrupats, sinó que a sobre… el premien! Però això no és tot: a més, resulta que el discurs del premiat és dolent de collons, fins al punt de provocar vergonya aliena. Que s’ho facin mirar. I el més sensacional de tot és que Rcat no havia previst el previsible ridícul. Insisteixo: un oftalmòleg. Els cal amb urgència un oftalmòleg.
 
En segon lloc, l’afer em dol pel Doctor, que com a líder de Rcat va ser l’encarregat de lliurar el premi a Barberà. Em sap greu perquè Joan Carretero és el millor polític català i amb diferència insultant (justament per això se’l condemna a l’ostracisme), i per l’afecte personal que li dedico. No voldria haver estat a la pell del Doctor en l’acte del lliurament. Costa d’entendre per què a Rcat no han après res de l’experiència del ridícul anterior, quan van atorgar fa uns mesos un altre premi a un espanyolista irredempt com és el totxo que presumeix d'haver estat amic de Fraga, en Manolo Milián Mestre, un premi que, no us ho perdeu, va rebre en qualitat de… nou independentista! Un independentisme que, com és natural, el premiat mateix es va apressar a desmentir. Uff… Per petar-se de riure o esclafir a plorar, podeu triar.
 
Bé, és el de sempre: la capacitat d’autoengany infantil i el papanatisme català no tenen límit, arribant a afectar fins i tot als independentistes suposadament del morro fort. La ceguesa, la immaduresa, la incapacitat d’afrontar la realitat de cara causa estralls en els catalans. Per això dic que aquest país no té remei. Si els reagrupats (alguns, s’entén) són així de babaus, imagina’t la resta del poble. Un país que té com a referent en Jaume Barberà entre altres bledes assolellades, és un país infantil sense referents que s’aferra a miratges com a espais referencials que ocupen una realitat inexistent. I encara pitjor: un país que, disposant d’un polític extraordinari com Joan Carretero, es permet dilapidar-lo, és un país que només té un futur: la seva autolapidació.
 
Ricard Biel