Quan de Catalunya estant es parla de situacions lligades amb el govern d’Espanya, sovint surten els que ho critiquen argumentant que les coses d’Espanya no han de preocupar als catalans i que les nostres prioritats no són pas las d’anar comentant el que fan o desfan a Madrid. Ja s’ho faran, diuen.
Si i no. Per una part, mentre els catalans portin a la cartera el DNI espanyol, vagin a votar a les eleccions espanyoles i paguin impostos recaptats i (mal)distribuïts pel govern de Madrid, em sembla que algun dret s’ha de tenir de criticar.
D’altra banda, només mirant amb ull crític tot el que es manega a Madrid, podrà Catalunya combatre els greuges que pateix i evitar els mateixos errors el dia que toqui decidir amb independència.
No ha estat mai una bona solució la de tancar-se dins la closca i esperar que escampi. La ineficiència del govern Zapatero, la gran manca de solucions i de personalitat del senyor Rajoy i fins i tot la funció decorativa de la monarquia han d’ocupar i preocupar als catalans que, com a mínim, ajuden a finançar tanta inoperància, encara que involuntàriament la veritat sigui dita.
Les properes eleccions catalanes han de permetre donar el vot a qui més distanciament marqui de Madrid. No es tracta de fomentar cap revolució sinó d’encaminar una evolució que ha de portar a decidir el futur, un futur bastit sobre uns fonaments sòlids fets amb pedres de diferents característiques, però unides pel ciment de la voluntat comuna de ser un poble independent i unit.
