La il·lusió popular expressada l'11 de setembre, que va fer adoptar al President Mas una posició personal, però contra-natura del partit al que finalment es deu, ha quedat enfortida desprès de les votacions al Parlament, tot i que el seu lideratge personal i del seu partit s'ha vist afeblida. L'avançament d'eleccions, just al bell-mig de la legislatura, per donar-hi valor i volum del sentiment multitudinari a les urnes, desprès del fracàs del projecte estrella de l'anterior legislatura, com era la negociació del pacte fiscal, no li ha sortit be, precisament perquè bona part de la gent que veia en ell al vertader lider de l'engrescador projecte, o per les interferències aparegudes des de l'exterior, o perquè finalment no s'han refiat de la citada contra-natura evident, a darrera hora han canviat la seva decisió. Això, junt a la pujada d'una ERC renovada i més creïble, i als vots que han donat poder a partits més destructius que aportadors d'alguna opció o solució racional, han deixat un Parlament més naturalment enfocat de cara a un possible referèndum per un estat propi, però, a la vegada, molt difícil de gestionar pel dia a dia, que és la gran urgència real amb la que ens enfrontem.
Aquesta és la Catalunya real, molt plural, però també massa diversificada políticament, que fa que les idees o projectes polítics fora del sistema establert per l'Estat, sense oblidar que conta amb el vist-i-plau i suport dels partits i polítics catalans, sigui del tot impossible que prosperin.
Els que somniem amb una Catalunya independent o, si més no, sobirana, segurament ens haurem de quedar amb la que hem heretat i que no hem sabut o pogut transformar. Aquella que, amb els nostres impostos, col·labora en que s'arribi a viure millor en els llocs d'origen de la nostra immigració que, aquí, pateix la realitat de la nostra ciutadania.
Quedem en una Catalunya totalment supeditada a l'Estat -Madrid- que seguirà “gestionant”, distribuint/repartint els nostres impostos, que seguirà incomplint els acords, que seguirà amb les seves prioritats lluny del nostre territori en infra-estructures, que ens seguirà sotmetent a un espoli devastador -pot ser a partir d'ara amb un altre nom- i, a més, sempre amb bona cara i pensant ben be el que diem i com ho diem, conscients de que aquí se'ns fila tan prim que es trenca, tot i que, des de fora ens pot entrar tot, sense cap filtre, pel broc gros.
Hem de convenir que això és el que es diu democràcia. Que cadascú pot dir, i ha de dir, el que pensa, creu i l'hi interessa i que, una vegada això expressat on cal, els resultats que queden, els que ho han fet i també els que no han fet servir el seu dret a fer-ho, son amb els que hem de conviure i arreglar-nos els propers quatre anys. Allò que en castellà és diu “agua y ajo”, i que en català podríem dir “ja que no podem canviar-ho, aprenem a resignar-nos”.
Publicat al http://www.reusdigital.cat/
