Observada des del llindar, la nit és un indret recòndit que recull secrets d’escarabat; desconeguts d’una altra vida, adaptats a d’altres sentits. La profunditat del seu estómac, esborra tot allò que va més enllà de les primeres tres o quatre passes. Res pot ser intuït. Ningú pot dir que la tenebra sepulta el jardí. I el que és pitjor, ¿com descobrir cadascun dels alès? ¿com fer-ho per no perdre?
En aquests casos l’argument de les mirades no és atzarós. Per instint es contagia a la resta dels presents al cadafal i conclou sentenciant al més dèbil. D’aquesta manera, mentre els altres de la colla han aconseguit sobreviure, tu seràs ofert, per primera vegada, a la foscor. Com el primaverenc eixir del cau d’una presa: tu pararàs.
Sents com tot s’ensorra en el moment de començar a comptar amb veu alta. Enèrgicament. Com per vèncer la tragèdia de quan deixaràs la paret i obriràs els ulls. I en efecte, obres els ulls i tot és buit, i tot t’observa alhora. Ja no ets de sucre i et trobes jugant, amargament, dins les ombres que discretament anhelaves. Però elles gairebé no parlen si no és per venerar l’angoixa, i per ensenyar-te que tothom vol el que no té.
