Itàlia malalta

Quan escric aquest article falta la cinquena votació per elegir president de la República italiana. Ni Marini ni Prodi han superat les quatre primeres. Sense Cap d’Estat i sense Govern. Bersani el guanyador de les eleccions té més problemes a dins del seu partit amb l’ala renovadora de Renzi i amb l’ala alternativa de Vendola que no pas amb els altres partits. La Lega Nord, un dels puntals d’una possible alternativa de centredreta està al caire del trencament entre l’actual líder Maroni i el vell Bossi. L’un, retrocedint a un plantejament autonomista de macroregió del nord, ara que la Lega controla els governs del Piemont, Llombardia i Véneto; l‘altre atiant de nou la proposta secessionista davant la fallida italiana. El populisme de Grillo disparant a dreta, a esquerra, contra la patronal i contra els sindicats. I Berlusconi desprès de l’enèsim lífting, tornant com a candidat i amb possibilitats de guanyar en unes eleccions anticipades.
Fa una setmana en la convenció de la patronal italiana la Confindustria el seu president Vincenzo Boccia declarava “Fa vergonya viure en aquest país”. Els sona la lamentació? Afegia que amb 50 dies sense Govern ja havien aconseguit una baixada de l’1% del PIB italià i que la Caixa del subsidi d’atur estava a punt d’explotar. Boccia proclamava estar en economia de guerra i denunciava la irresponsabilitat de la classe política per la seva indiferència davant de la situació d’emergència generalitzada. I es posava cinc preguntes: Com disminuir la pressió fiscal, com abaixar els costos de l’energia; com abaixar el deute; com es finançarien les grans infraestructures necessàries i com afavorir la recuperació de la productivitat. Massa preguntes sense resposta.
Napolitano, com Benet XIII, ha deixat de llegat al successor un doble informe de savis sobre les reformes institucionals i els reptes econòmics. Cap dels dos informes aborda seriosament la malformació congènita de l’Estat italià.
Coincidien aquestes notícies amb la meva estança al Sud Tirol i al Trentino, regions d’Estatut especial, amb un sistema quasi foral; i des d’allà les coses es veien diferent. Des de sota els Alps i allà on la cultura germànica s’aboca cap a valls mediterrànies com les del Adige, i on l’ombra de l’imperi austro-hongarès es nota en la tipologia de les ciutats i l’arquitectura, la gent està desconnectada d’Itàlia, o en vies de desconnexió. Ara mateix, s’accentuarà al Sud-Tirol la campanya per l’autodeterminació del territori, malgrat un estatus que els permet com a Euskadi i Navarra de gaudir d’una prosperitat pressupostària que es comprova en una agricultura protegida, una gran inversió en centres de recerca i innovació i un bon nivell d’instal.lacions turístiques i patrimonials. Els cartells bilingües italià i alemany, amb una administració que practica la quota paritària de germanòfons i italianòfons mostren que t’estàs movent en un lloc que mentalment i econòmicament està més a prop de Zurich, Munic o Viena que de Roma. Els festivals romans de la politiqueria gattopardiana sonen tan llunyans com els devien semblar a les tribus nòmades alpines els espectacles de “Panem et circenses” dels emperadors romans.
Mentre l’espectacle romà continua, la gent del nord de Florència, la del territori industrial està farta de pagar per poc servei; i la del sud desindustrialitzat no perdona que va ser la unificació italiana que els va condemnar al subdesenvolupament. Tots cabrejats amb l’estat i la seva casta política i oligàrquica, però incapaços de generar una alternativa rupturista. Itàilia, heus aquí un altre malalt europeu. Però que des de la gallardía espanyola no ressonin les campanes. A Itàlia, Roma no ha anorreat Milan com a capital econòmica i per això el nord, malgrat tot té una potència i un PIB, del què nosaltres quedem lluny. A Espanya, des de Felipe II a Rajoy passant per Felipe V i Franco estan a punt d’aconseguir matar la gallina dels ous d’or de l’eix mediterrani. Complimenti!