El rebombori que ha generat l’entrada anterior potser demana alguns aclariments. En primer lloc jo no sóc especialment projueu. La visceralitat amb què en aquest país vivim els conflictes aliens em sembla una prova flagrant de la nostra escandalosa feblesa, de la covardia amb què fugim dels nostres problemes, els problemes que depèn directament de nosaltres solucionar.
L’article simplement mirava d’analitzar la guerra des del punt de vista geopolític. La bufetada als cridaires propalestins, no era una bufetada als palestins, era una bufetada als cridaires propalestins. Els palestins tenen tot el dret de defensar-se com vulguin i jo d’identificar-me més amb la manera israeliana de fer-ho. No veig perquè un nen palestí és més important que un nen txetxè, africà, indonesi o jueu. No veig que hi haurien perdut els palestins si en comptes de dedicar-se tirar pedres, s’haguessin posat a treballar i a fer país com ho hem fet els catalans després de cada desfeta, i com van fer els jueus durant segles per mantenir la seva cultura. El sentimentalisme amb què aquí vivim els morts de Gaza em sembla patètic. Els únics fills que ens haurien de preocupar més que els altres són els nostres; la resta és pedanteria criptocatòlica; creure que ser bona persona té a veure amb anar a resar.
Les relacions de poder entre les cultures i els països són, en major o menor mesura, inevitables. No voler veure el rerafons geopolític del conflicte araboisraelià és estúpid. No analitzar-lo des de la perspectiva que ens afecta, encara més. Esperar que els israelians i els americans siguin germanetes de la caritat és tan absurd com esperar-ho dels àrabs. Cal recordar com s’han esforçat els països àrabs a mantenir viu el conflicte? Cal recordar com han utilitzat la sang dels palestins, els indefensos palestins, de combustible per la seva causa? Cal recordar qui paga Hamàs? Cal recordar que els mateixos que esperonen els palestins a combatre israel després els regategen asil a casa seva. No fotem, home.
Esclar que se li escapa la mà, a Israel. Esclar que el record de l’holocaust i de la seva història ha deixat un ressentiment que es fa sentir en la manera com afronten la defensa del seu estat; només faltaria, no serien humans, si no. Esclar que l’excés de zel se’ls pot girar en contra. Tot i així, aquesta última intervenció em sembla estratègicament justificada, què hi farem. Ha servit per recordar a Europa i els EUA què s’hi juguen en aquest conflicte. Al capdavall, si Israel existeix és gràcies a la nostra intolerància. Hitler i Lenin no se’l van inventar els jueus, que jo sàpiga. Ni Osama Bin Laden, tampoc. Ells sols no podran resoldre el conflicte amb els palestins, perquè el problema no són els palestins sinó el món àrab que els utilitza d’ariet contra els interessos occidentals, igual que Occident té una relació interessada amb Israel.
Aquí hi ha una pugna de civilitzacions -una de gran potència demogràfica i una altra de gran potència tecnològica- que troba el seu punt de descompressió al pròxim orient. Això és tan obvi com que aquí a l’estat espanyol hi ha un conflicte entre catalans i castellans i que, per més promeses que es llencin a l’aire, ni el senyor Zapatero ni cap president de l’Estat farà mai cap política que no tingui com objectiu seguir-nos utilitzant com la mamella d’Espanya, mentre no desapareixem.
Tots aquests antiamericans, que no somiin tantes truites. El dia que no hi hagi els EUA hi haurà un altre policia: la Xina, l’iran, Rússia. Ja poden anar al supermercat i remenar, que no trobaran res millor. Jo només dic tres coses. Els jueus ens fan la feina bruta i tenim una responsabilitat amb ells. Segona, la diferència entre Iran i els EUA és que els EUA busquen una manera de construir un estat palestí que els afavoreixi, mentre que l’única solució que contempla Iran és que Israel desaparegui. I tercera: l’estat d’Israel representa una organització cultural i política que jo puc entendre i en la qual fins i tot podria viure; en cap país àrab no hi viuria ni boig; per tant, em costa tenir-los simpatia. Ja em direu on és el pecat.
