Estaria bé que, entre mig de la cridòria hooliganesca a favor i en contra d’Israel, sortíssin veus que reflexionessin sobre quin profit pot treure el món d’aquesta guerra. Només hi ha una cosa pitjor que una guerra i és que no serveixi per res. Israel tenia un objectiu a Gaza: obligar Hamàs a definir-se. Els israelians tracten que Hamàs respongui com més alt millor aquesta pregunta davant la comunitat internacional: “Voleu construir Gaza o voleu destruir Israel? ” Aquesta estratègia està en la línia d’allò que ja va dir Golda Meier fa molts anys: “Només hi haurà pau amb els àrabs el dia que ells tinguin més amor als seus fills que odi cap a nosaltres”.
De moment, tot i la quantitat d’humanitaristes escandalitzats, els tancs han fet el seu efecte. Israel ha aconseguit dividir els països àrabs i comprometre França, Anglaterra i Alemanya amb la pau. Que pel camí han mort nens palestins? Aneu a l’Iran a reposar el Sha de Pèrsia. El que no pot ser és que els jueus facin la feina bruta a Europa eternament. El més repugnant de l’antisemitisme no és el que té racisme sinó el que té d’hipocresia o d’ignorància demagògica de gent que no vol pagar el preu. Jo encara trobo que els jueus ens venen la pell barata; al capdavall, els morts els posen ells. La lliçó que Israel ha donat amb aquesta guerra és que val més que Hamàs no guanyi. Potser Palestina no és Hamàs, però Hamàs sí que és l’Iran de l’alcorà i el vel. Israel ha tret els tancs per recordar-nos qui paga la nostra pau tan grassa. Els governs occidentals ho han vist clar. La gent no tant. Als humanitaristes que bramen les seves consignes podrides al carrer, que els prenguin l’adreça i el nom i, si un dia Israel s’enfonsa, ells i els seus fills seran els primers que enviarem al front, a entendre’s amb els islamistes.
