El dijous de la setmana passada Intermón Oxfam presentava el seu informe anual “La realidad de la ayuda”, que recull la valoració quantitativa i qualitativa de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) de l’Estat espanyol, tot incloent-hi la catalana, la valenciana i la de les Illes Balears. El document és una eina útil i un bon exercici de reflexió sobre l’evolució, tendències i reptes de la cooperació al desenvolupament. De fet, és el principal text de referència per analitzar l’estat de la cooperació a l’Estat. Però no és, ni de bon tros, una anàlisi neutra ni del tot objectiva. M’explicaré:
En la presentació d’aquest informe, els mitjans de comunicació van destacar que Catalunya s’havia estancat en la seva solidaritat internacional. Però el que no va esmentar cap mitjà de comunicació és que la base de càlcul sobre la qual es realitza la comparació de l’AOD que fan les diferents comunitats autònomes genera distorsions i impedeix comparar de forma rigorosa diverses realitats. Pel que fa als pressupostos, l’informe d’Intermón obvia el fet que no totes les comunitats autònomes disposen del mateix model de finançament i que molts dels recursos són transferits i, per tant, vénen fixats. Perquè no es pot comparar en un mateix quadre el País Basc i Navarra amb Catalunya sense fer referència al sistema de finançament.
En relació a la població, els càlculs per càpita de les comunitats més poblades sempre computen a la baixa. I en relació al càlcul, aquest es basa en el Producte Interior Brut (PIB), però no es considera la part que cada comunitat canalitza a través de l’administració central. O dit d’una altra manera, el que els catalans, valencians i balears estem aportant d’AOD a través dels nostres impostos que es gestionen des de Madrid no queda reflectit.
L’informe analitza de manera detallada els aspectes quantitatius i qualitatius de la cooperació al desenvolupament executada per part de l’Administració General de l’Estat. Això contrasta amb l’anàlisi quasi exclusivament quantitatiu de la cooperació executada per part de les comunitats autònomes i els ens locals a través d’un rànquing que no considera els avenços qualitatius, especialment importants pel que fa a la concentració i planificació de l’ajuda, seguiment de dades i impuls de l’avaluació. Com si el que féssim des d’altres administracions públiques diferents a la central no fos susceptible de ser analitzat en termes qualitatius. Aquesta diferència posa de manifest l’interès d’una i altra cooperació per part d’aquesta organització i dona a entendre un mapa mental d’allò que és important i d’allò què és secundari.
En canvi, és sorprenent com Intermón Oxfam adopta un discurs sobre l’harmonització de l’ajuda més propi del centralisme de Madrid que del sentit comú, ja que l’informe proposa incidir més sobre la cooperació que fan comunitats autònomes i ens locals (un 15% del total de l’Estat), tot oblidant que l’AOD que gestiona l’Administració General de l’Estat mitjançant els diferents ministeris i organismes públics (el 85% del total de l’Estat) tampoc està harmonitzada en relació a les recomanacions internacionals sobre l’eficàcia de l’ajuda. I per als no iniciats, vull aclarir que harmonització en l’argot de la cooperació al desenvolupament fa referència als donants internacionals i no només amb els del mateix Estat. En aquest cas, la coincidència amb la proposta del Pla Director de Cooperació Espanyola que està preparant el govern de l’Estat per controlar la cooperació que fan altres administracions públiques descentralitzades és sospitosa.
Intermón representa avui una de les organitzacions de referència en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament a casa nostra i al món, i per aquesta raó, perquè és i ha de continuar sent un referent, hauria de reflexionar sobre quin mapa mental està creant quan divulga les xifres sense analitzar els contextos polítics i econòmics que viu cada territori, especialment del territori que va veure néixer Intermón ara fa més de 50 anys.
Els Països Catalans estan patint una situació d’asfíxia econòmica i de laminació de les seves capacitats financeres que els impedeixen disposar dels recursos que li calen per elaborar polítiques públiques amb normalitat. També de cooperació al desenvolupament. La Generalitat de Catalunya ha deixat d’ingressar més de 2.000 milions d’euros en tributs propis durant el 2008 i està patint una sagnia que fa impossible comparar les polítiques que executa amb d’altres comunitats autònomes. I això Intermón ho hauria de saber.
Aquests dies veiem per la televisió una campanya publicitària d’Intermón per garantir l’accés a l’aigua en països empobrits, una tasca que els dignifica i que ens mostra el valor de la solidaritat en moments de necessitat. Però amb això no n’hi ha prou. Cal també que en els seus informes sobre l’estat de l’ajuda al desenvolupament siguin rigorosos. Perquè l’ONG degana del mapa de la solidaritat catalana es mereix donar una visió menys subsidiària i més coherent amb els seus socis.
