Les relacions internacionals sempre han estat el fruit dels equilibris de poder entre els diferents estats. En aquest context, la relació dels EUA amb la resta del món és el resultat de la força política i econòmica dels seus diferents interlocutors. En bona mesura, això explica les enormes diferències entre l’actitud de les successives administracions nord-americanes a l’Amèrica Llatina i a Europa.
La feblesa de les democràcies i de les economies llatinoamericanes ha propiciat una política nord-americana més agressiva. Sovint, els EUA els han imposat acords comercials clarament asimètrics i han estat poc escrupolosos amb les pràctiques democràtiques i el respecte als drets humans.
A Europa, en canvi, la solidesa de les democràcies i la potència de les economies han contribuït a fer que els EUA hagin desenvolupat una política fonamentada, almenys nominalment, en principis democràtics. Així, després de la Primera Guerra Mundial, els EUA van permetre i van afavorir l’exercici al dret a l’autodeterminació de moltes nacions europees, incloent-hi Irlanda. I, després de la Segona Guerra Mundial, a causa del temor a una possible expansió soviètica, es van comprometre a la defensa de la democràcia liberal i de l’estat del benestar a la major part dels països de l’Europa Occidental. No és estrany, doncs, que sovint s’hagi afirmat que els EUA han vessat la seva sang per salvar la llibertat d’Europa.
Al mateix temps, però, alguns dels arguments que expliquen el comportament dels EUA a l’Amèrica Llatina també serveixen per entendre algunes de les excepcions de la política nord-americana a Europa, tal com va passar en les dictadures de Turquia, Grècia, Espanya i Portugal. Aquest equilibri complex entre la bona voluntat, la necessitat, l’interès i la por, també explica la violació dels principis democràtics per part dels EUA en altres estats europeus amenaçats –o suposadament amenaçats– pel comunisme (Bèlgica, França i Itàlia).
En definitiva, l’actitud dels EUA en el món no depèn exclusivament dels seus interessos i dels seus desitjos, sinó també de la fortalesa i del compromís democràtic dels altres agents internacionals. D’aquí que sigui tan important el paper del Parlament Europeu com a única institució comuna de la UE, escollida directament pels ciutadans, que recentment s’ha posat de manifest en la votació contrària a l’anomenat acord Swift, pel qual, s’havia de proporcionar als EUA la informació bancària dels ciutadans europeus, sense cap garantia ni cap contrapartida.
