Són dos quarts de dotze del matí i Artur Mas ja és Molt Honorable. Set anys de perseverança indomable i arriba el 27 de desembre de 2010, data en què és proclamat. José Montilla, per altra banda, penja les botes amb dignitat i molt bon fair play; i, tot seguit, entra al “club dels ex-Presidents”. I aquí neix la raó d’aquest article. És aquest club, per tant, el que em porta de corcoll i que, a continuació, voldria valorar-lo, detalladament.
D’entrada, sóc partidari d’anomenar-lo ‘cenacle’. No perquè fos on Jesús i els apòstols hi celebressin la cena, en absolut. Senzillament, doncs, perquè es tracta d’un terme que engloba “una colla política”. I aquest baluard, en efecte, ja té tres noms i cognoms d’una dimensió ben diferent en cadascun d’ells. Es diuen: Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla. I si bé els dos primers ja fa temps que hi són, ara hi entra el tercer. Però ara no es tracta d’anomenar que Pujol és el neo Prat de la Riba de finals del segle XX, que Maragall és qui va fer possible pujar el darrer esglaó del nostre sostre competencial amb l’Estatut del 2006 o que Montilla és qui ha fet evidents les contradiccions de l’autonomisme convertit en un castell de cartes de caiguda lliure en picat. No. Ara es tracta d’encavalcar la generació que ha reconstruït l’imaginari col·lectiu del país (Pujol i Maragall) amb la generació que ha decidit construir la nació (Montilla i Mas). I, tanmateix, perquè governi la generació que assolirà la plenitud nacional (la meva) cal que les persones que conformen la primera i la segona esmentades s’obstinin en ser estructures d’Estat.
L’arquitectura d’una nació, com la catalana, es fonamenta amb què els seus pares, havent deixat llurs funcions, segueixin defensant-la. Perquè, tot i que la Generalitat de Catalunya és –i serà– un immoble d’un inquilí oscil·lant ad infinitum amb un tractament protocol·lari de màxim nivell, també li escau educar els qui se n’acomiaden: anar-se’n no és descansar, sinó canviar de feina. D’aquesta manera, l’intercanvi de rols, és a dir, el traspàs de poders, és determinant: mentre el flamant investit defensarà l’honorabilitat del càrrec a la trinxera del dia a dia, el fins ara buc insígnia, desprotegit d’un altre bany de legitimitat folgada, es convertirà en un simple ariet a disposició de la causa; i sempre en un segon pla d’actuació. I és saber gestionar aquests “ex-capitants de la nau” la gallina dels ous d’or!
En política, “la tercera edat” no existeix. En cap cas, “la jubilació dels ex-Presidents” equival a un mer sanatori d’elefants. Aquests, sincerament, no són d’una naturalesa gaire –per no dir gens– dèbil; i és que estem parlant d’animals polítics, sobretot. Per aquest motiu, Pujol escriu i fa pal·lès el seu mal geni quan ja no disposa d’arguments desfavorables relatius a la independència. O Maragall, per exemple, que s’ha entossudit en projectar el seu llegat presidencial per a recaptar fons econòmics contra l’alzheimer: sensibilitza al conjunt de la ciutadania d’aquesta malaltia mental degenerativa que ell pateix; la fa partícip. I fins i tot Montilla ja es vindica, en la posició daurada que ocupa a hores d’ara, quan afirma que seguirà treballant perquè Catalunya es cuidi més ‘del fer que del ser’, en clara al·lusió a ‘Notícia de Catalunya’ de Vicens Vives.
En definitiva, que no em treu el son el fet que tinguin el dret a mantenir el tractament de “Molt Honorable Senyor” o que cobrin en els següents dotze anys –si fa no fa– l’assignació pública equivalent al 80% de la retribució que els hi correspondria. No. M’indignaria –com a ciutadà, i elector– que no entenguessin que un ex-President també governa el rumb de la nació des de l’experiència acumulada i que les seves responsabilitats no cessen sinó que augmenten: el seu adversari irreductible –i etern– és l’incredulitat que suscita el càrrec que ha regentat en el si de la societat; i l’han de seguir fent respectar, per descomptat. I és mitjançant aquest ressort d’ex-Presidents que tenim –i que tindrem– que han d’aflorar les paraules d’Espriu: ‘institucionalitzar la institució’.
