Que el sud d’Espanya viu subvencionat per altres regions o nacions no és cap mentida ni és el descobriment de l’any. Com bé ha dit el candidat d’ERC a la presidències de la Generalitat, Joan Puigcercós, la injustícia fiscal que pateix Catalunya és “el que tothom sap, les xifres canten”.
A la Memòria de l’Agència Tributària del 2008 es mostra com Hisenda va recaptar 311,2 milions d’euros a Catalunya en inspeccions fiscals, mentre que a Madrid en recaptava 155,4 i a Andalusia només 54,7. Aquestes són xifres que evidencien qui està al punt de mira i qui és la “nineta dels ulls” d’Espanya.
Durant molts anys les zones riques han pogut tirar del carro. S’han exprimit recursos, sectors i treballadors, però les zones de progrés mica en mica van quedant coixes al mateix temps que la Unió Europea replanteja els seus pressupostos.
Països capdavanters com Holanda o Alemanya ja proposen reduir el pressupost de la UE en un 1% del PIB de la Unió, i quan això sigui una realitat, de què viuran Grècia, Irlanda, Portugal o Espanya? Qui subvencionarà Espanya quan la UE afluixi el raig i Catalunya ja no pugui amamantar ni els seus cadells?.
Només es pot ser solidari quan tens garantida l’existència, i Catalunya a mitjà termini no té continuïtat si no s’atura, reflexiona i aprèn a volar. Ens cal pujar alt, -tant alt com els castells, que la Unesco ha proclamat com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat- internacionalitzar la causa, crear nous llaços per fer entendre al món que si ens deixen créixer podrem ser solidaris amb Europa i no només amb Andalusia i altes parts de l’Estat espanyol.
