Sandro Rosell seria president del Barça si avui es fessin les eleccions entre els socis del club. Segons l’enquesta d’El Periódico, més de la meitat dels socis prefereixen Rosell com a relleu de Joan Laporta a la presidència blaugrana. Però falten quatre setmanes per a les eleccions del 13 de juny, i encara poden passar moltes coses. La primera, aliances entre candidats. Per exemple, que Jaume Ferrer, el delfí (ara sí) de Laporta s’integri en la candidatura de Marc Ingla. És una possibilitat. Una altra cosa és que es torni a repetir un fenomen tipus Elefant Blau, és a dir, una sorpresa de la magnitud del triomf de Laporta per davant de l’aleshores aspirant més ben situat i anomenat Lluís Bassat. Pot ser Rosell un nou Bassat? Pot viure un fracàs després de tant de temps de perseguir la presidència? No ho sé, però m’ho pregunto. Rosell és l’opció de canvi respecte el laportisme, i és també un rival comú per als aspirants Ferrer i Ingla.
Jo no sóc soci del Barça ni sóc un malalt del seguiment informatiu d’aquestes eleccions. Me les miro amb una certa distància, però últimament amb molta curiositat. M’atrau el procés electoral, sobretot aquests dies que Marc Ingla ha sortit a la palestra i ha articulat una proposta realment interessant. Perquè l’equip Ingla-Vicens–Godall–Soriano representa una alternativa a Rosell que combina renovació i continuïtat del laportisme amb unes proporcions curioses. Veig la imatge tipus Tarantino (negre sobre groc, rotllo taxi americà) d’aquests quatre exdirectius de Laporta i penso: Aquests són de la millor etapa del Laporta, però van marxar amb una certa dignitat i responsabilitat. És a dir, són més continuïstes de l’obra de Jan Laporta que no pas Rosell, però també representen un girar full, un canvi de rumb, una altra cosa, amb seriositat i profunditat.
És, en una única llista, la suma de diversos pesos pesants. Ingla em sembla un tipus solvent, creïble, rigorós. Una cosa molt diferent al que és Laporta a la presidència. Ingla de president seria canviar el xip respecte l’espectacle laportista de les últimes èpoques. I amb Ingla hi va en Soriano, que és brutalment potent. Podria ser president, però per responsabilitat accepta l'”ara no toca” en benefici de Spanair. Però Ingla i Soriano són un tàndem guanyador. Les bases de la primera junta de Laporta i Rosell, la feina i solidesa mentre en Jan i en Sandrusku feien de les seves… Per tant, Ingla i Soriano tiren molt. Però és que no van solets. Hi ha en Vicens, en Godall, potser en Ferrer, o no… M’agrada la idea d’equip, de grup. Mentre que Rosell em sona, i perdoneu si m’equivoco, a una altra cara de la moneda d’una presidència de tall laportista. L’enemic declarat i visceral de Laporta, però una mica del mateix perfil, d’un protagonisme i egocentrisme comparables. És a dir, un ego rosellístic després d’un ego laportístic, mentre que quan mires Ingla i Soriano veus dos paios a qui confiaries la teva empresa. Amb Sandro i Laporta te n’aniries al Luz de Gas, mentre que amb Ingla i Soriano aniries a fer negocis. Què li convé al Barça? No sé. No sóc soci.
