Una indignació és un sentiment viu que et revolta el coro el fetge o qualsevol altra víscera segons predisposició gregària i lingüística.
Un indignat -barra indignada- és algú que s’alça contra l’autoritat establerta amb un sentiment viu de patir una injustícia. I el mot ‘injustícia’ ha estat usat fins i tot per personatges de còmic.
A mi encara em persegueix la imatge del poll Calimero sempre incomprès i marginat. Aquella creació animada del germans Pagot, que duia mitja closca per barret, es caracteritzava per la seva santa innocència. Calimero vivia constantment incomprès i marginat. Ho expressava amb frases com ‘no és just’ o ‘és una injustícia’.
Els que rondau els quaranta de ben segur que el teniu ben present. En Calimero era un indignat. Vet ací les coses que apreníem mirant la televisió espanyola i oficial!
Però per mi la indignació queda ben curta a l’hora de posar nom al sentiment que em produeixen coses com ara veure de ben a prop algú, imprescindible que sigui dona, que camina amb un burca. Això és, un tros rigorós de tela amb el qual dones musulmanes es cobreixen tot el cos per no caminar bé i no veure-hi gens; i fonamentalment per satisfer l’autoritat vigent.
Un dia del 2008 vaig veure un burca de prop. Era a l’Illa Diagonal de Barcelona. Em va fer por. Era una cosa negra que caminava amb ajut d’un jove, el qual ajudava allò a moure’s. Allò portava també uns guants ben negres.
Quan vaig pensar que allà dins hi havia una persona que sentia, que pensava, que fins i tot potser flastomava… Quan vaig tenir present que aquesta persona devia ser una dona, les llàgrimes em varen recórrer tot el cos. No ho vaig trobar cap injustícia o manca de justícia, simplement hi vaig veure tota negació de dret humà. Aquell burca era ras i curt un acte de barbàrie.
No em vaig indignar, senzillament em vaig fer mala sang. Em vaig irritar molt, i un fort sentiment de repulsió em va pujar fins a la cresta.
Hi ha coses en aquest segle vint-i-u que senzillament són repulsives.
Que un senyor anomenat Font de Mora faci un decret amb la finalitat d’eliminar la línia d’ensenyament en català.
Que s’usi l’anglès com a excusa per ‘inutilitzar’ el català. Atès que a partir d’ara els fillets aprendran dues llengües de comunicació i majoritàries i que totes dues sumaran un 66,6% de l’espai d’aprenentatge escolar o trilingüe, serà molt més senzill fer-los entendre la poca ‘utilitat’ d’una llengua com el català, que a més a més és ‘regional’; i resta poc clar que hi hagi gent normal que la parli.
Que en parlar de català i de Catalunya poques vegades s’hi acompanyi el mapa que m’identifica com a parlant d’una comunitat lingüística que va més enllà d’autonomies espanyoles i fragments francesos.
Que el mot ‘cercar’ sigui qualificat d’ús inadequat per la direcció lingüística de TV3, i que el mot ‘escurar’ no sigui present a un portal de la categoria de l’esadir.cat o portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Que el Diario de Mallorca faci una enquesta així de neutra: Crees que el catalán debe seguir siendo un requisito? Que és com demanar voler tornar a can Franco, quan el català no era cap requisit.
Per tot això i més: Jo no estic indignada. A mi, em bull la sang de veure com em xuclen la sang, per catalana.
PS. Si ho trobau, anau a l’enquesta. Votau-hi en conseqüència.
Un correu electrònic m’hi anima amb aquesta frase: ‘Au, idò, fora son que tornam a la resistència!’
