Indignació sí, però contra qui? (arran de les manis de diumenge)

Hi ha motius per la indignació. Hi ha motius per sortir al carrer (ja era hora que milers de joves de famílies treballadores despertessin del gran engany de creure’s fills de classe mitjana) a reclamar  drets reals i efectius. Hi ha motius per reclamar un canvi polític (ja toca!).
Certament, s’ha passat d’assenyalar els bancs i el sistema financer com a culpables de la crisi, de parlar de la necessitat de refundar el sistema i de posar grans controls i vetos al poder bancari a salvar-los sense cap tipus de condicionament. I un cop salvats amb els nostres diners, ens exigeixen  més e retallades socials (penyores) per tal que sigui la classe treballadora –i no els especuladors- qui pagui els deutes que ells mateixos havien generat i/o incentivat.
Ens indigna! I ens hem oposat mobilitzant-nos (pocs,  desgraciadament!), amb la paraula i amb el vot a les retallades socials. I de la mateixa manera que ens hi hem oposat els diputats republicans, hi ha dit no els d’IU, ICV o BNG. Malauradament, en el Congrés dels Diputats només som 7 diputats d’un total de 350. És a dir,  una clara minoria.
Quan veig (i participo) les protestes al carrer contra les retallades socials i contra les injustícies -com les hipotecàries-  em pregunto el  per què, si representen els problemes que pateix una majoria social,  som una minoria parlamentària en el parlament espanyol.
Entenc que les protestes apuntin cap als polítics.. Al cap i a la fi, ha estat més del 90% del Congrés, tot sumant PSOE, PP, CiU, PNB i Coalición Canaria, qui ha anat legitimant l’escac a l’estat del benestar. I aquestes mateixes forces polítiques són les que han protagonitzat la gran majoria d’escàndols de corrupció que hem conegut en els  darrers anys.
Però ni tots els partits ni tots els polítics som iguals, ni defensem les mateixes idees, ni estem sotmesos als dictats del capital. Cert que la nostra projecció social i mediàtica és molt reduïda, però des de l’esquerra parlamentària portem anys defensant els drets de la classe treballadora i fent propostes alternatives: des de la dació en pagament a l’increment dels impostos per als rics, des de la retallada militar a l’augment de la despesa social, des de la proposta d’una renda bàsica universal a la negació dels privilegis polítics, nobiliaris i reials, des del manteniment de l’edat de jubilació a l’oposició a la reforma laboral, des de la defensa del software lliure a l’oposició als abusos en la gestió dels drets d’autor, des de la defensa de les energies renovables a l’oposició a l’energia nuclear…
La indignació popular s’ha de traduir en propostes. L’esquerra parlamentària, com deia, n’ha fet, però han estat rebutjades per la majoria neoliberal. Que hi ha persones que no se senten representades amb les nostres propostes, ho entenc. Com entenc que hi hagi qui vulgui articular-se en una alternativa distinta amb propostes diferenciades.
Satisfets, doncs, de comprovar que la  gent jove ja comença a dir prou. De fet, potser han trigat massa, aïllats i sovint impassibles, tal vegada segrestats pel consumisme fomentat pel sistema i per un conformisme de PlayStation que amagava les perversions del món real.
Ara bé, convindria que ningú no s’equivoqués de bàndol.  L’enemic no és el polític pel fet de ser-ne, sinó que en tot cas ho és pels interessos que defensa. En conseqüència,  cal fer prevaler la solidaritat entre totes les persones  que tenen com a patrimoni l’honradesa, l’ideal de justícia social i la unitat d’acció contra els poderosos que ens han portat on ara som i no alimentar reduccionismes i consignes  retrògrades  que pretenen equiparar l’acció política (sense matisos ni diferències) a reacció i corrupció.