El dia que Jordi Pujol digui sense embuts que és independentista em faré Guàrdia Civil; el dia que les declaracions pretesament independentistes de Pujol repercuteixin favorablement de veritat en l’independentisme i no en un cop de mà desesperat al seu partit per continuar entabanant catalanets dins l’anomenat autonomisme, ateu com sóc em faré monjo de Montserrat; el dia que a aquesta regió espanyola (per cert que de tercera. A les altres les espolien?) anomenada Catalunya deixin de ser gran notícia i motiu de cretina caiguda de bava les declaracions del rei de l’encaix amb Espanya, el mediocre i fracassat mestre de la puta i la Ramoneta durant 23 anys, aleshores em creuré que aquest país passa a abandonar l’encefalograma pla i es fa major d’edat per treballar per fi amb la maduresa imprescindible per aspirar de veritat a la independència; el dia que Pujol deixi de dir patèticament que “la independència de Catalunya és viable econòmicament i socialment”, en comptes d’afirmar que “Espanya no és viable econòmicament sense Catalunya, però és el seu problema, i socialment ja s’ho faran”, em començaré a creure la Xorrada CiU i el poble que majoritàriament el vota. Mentrestant, cacalavaca.
El dia que el poble català segueixi massivament l’exemple donat pels ajuntaments de Calldetenes i de Sant Pere de Torelló, i a no deixar-los sols com passarà per por a represàlies, cosa que lamentablement no només convertirà el lloable gest d’aquests dos pobles en una pantomima de fireta, sinó que deixarà a les clares el vol gallinaci real de l’independentisme català fins al punt de desacreditar el moviment, aquell dia em creuré que anem de debò cap a la independència; aniré a Portaventura el dia que els catalans assumeixin que no hi haurà independència sense conflicte perquè, de fet, el conflicte ja el tenim i el que cal és justament tibar-lo, evidenciar-lo i fer-li front amb el coratge i maduresa imprescindible si no volem agreujar el conflicte més greu –letal– que suposa no fer res i continuar dins d’Espanya; el dia que aquest poble deixi de creure allò que vol creure i no allò que la realitat indica, tindrà motius sòlids per creure en la possibilitat d’independència i poder actuar, doncs, eficientment per aconseguir-la; el dia que tants catalans em deixin de mirar malament quan els dic que la mani multitudinària d’aquest 11 lluny de beneficiar l’independentisme només servirà per esbravar-lo si no hi ha res més d’efectiu l’endemà, cosa que evidentment passarà, amb la mateixa certesa que després del dia 11 vindrà el 12 i tal dia farà un any d’un rècord de manifestants que tindrà la mateixa importància que el del meu veí neuròtic, que té el transcendent rècord mundial de comptar rajoles de voreres, aquell dia em faré fan de TV3.
Al fil de la qüestió, he de denunciar que el que està fent TV3 és un crim. Estic indignat. Partits a banda, el canal s’està passant de la ratlla emetent últimament els gols de la setmana de només 488 partits de futbol estatals i internacionals, i la crònica dels entrenaments de tots els equips, inclosos els de Mart i de Saturn (de segona i de tercera, tant masculí com femení, i el futbol sala, de moment masculí sènior). I sabeu què passa? Doncs que m’he enganxat al futbol. Ara necessito veure els gols de 884 partits i la crònica dels entrenaments també de Venus i d’Urà per sadollar-me, i TV3 no els emet. I necessito saber cada dos minuts i mig (no cada cinc, com ofereix TV3!) si el català de Sant Quirze de Besora Ronaldo ha superat la seva tristesa i torna a somriure, i quants cops per minut somriu i a qui dedica els somriures. En fi. No es pot ser més cruel. Ara sóc un addicte futboler, fins al punt que no em puc permetre baixar a Barcelona per la mani de la Diada. Em passo el dia veient futbol, i per a això no hi ha metadona. L’única que m’aplico és la Fòrmula 1 del català de Sant Llorenç de Morunys Fernando Alonso quan no hi ha pilota.
Per tant, no em feu gaire cas. Si no vaig a la mani de l’11 és perquè estic enganxat al futbol que emet el canal nacional (?) català (?), aquell controlat pels mateixos partits i polítics que amb tant d’afany ens consciencien i treballen dia i nit de cara a la independència, dient últimament a tort i a dret que “puja el sentiment independentista” (sentiment. Que bonic!). Però no és el sentiment l’antítesi de la raó? Ara resulta que els independentistes no som racionals: som uns sentimentals. Que bonic, sí, que bonic. Però bé, segur que si fan servir aquesta paraula no és per mala fe. Al contrari. Ho fan per posar un pessic de lirisme a l’èpica independentista. El detall és d’agrair. Perquè, com deia, TV3 també treballa de nit per alliberar-nos d’Espanya, encara que això passi pel sacrifici de no poder-nos alliberar de la mateixa TV3. Prova d’això és que ahir, sense anar més lluny, a les dues de la matinada al canal hi havia Barça. Un partit històric del 1994, deien entusiasmats. Històric! I és que, per aspirar a la independència, és fonamental conèixer la nostra història per ser conscients de la nostra identitat. Ai senyor.
Ricard Biel
