Les declaracions recents del Conseller Font de Mora, qualificant el català com a ‘llengua estrangera’ poden afegir-se, en bona lògica, a aquelles de la seua coreligionària Esperanza Aguirre, que lamentava que una empresa que es traslladava a Catalunya se n’anara “fora del territori nacional”. Deixem de banda, per un moment, el fet indiscutible que el català és –també- la llengua pròpia dels valencians (Eps!: indiscutible per a la comunitat científica internacional , i fins i tot per a la justícia espanyola -14 sentències ho avalen a hores d’ara- no necessàriament per a algun grapat de /hooligans/ més o menys analfabets en la llengua de què pretenen opinar). Suposem provisionalment que el català és, exclusivament, la llengua del Principat de Catalunya, i analitzem des d’aquesta perspectiva l’afirmació de l’ínclit conseller: si la llengua d’una comunitat autònoma és considerada per algú com un idioma estranger, vol dir que aquest territori no forma part de la mateixa nació que la persona que fa una tal afirmació. Així doncs, resulta que el Conseller Font de Mora considera que Catalunya no és Espanya. ¿No el converteix això en un independentista? Potser algú pensarà que resulta curiós que els més aferrissats defensors de l’espanyolisme radical es despengen amb comentaris obertament independentistes, i tanmateix no ho és. I no ho és perquè l’espanyolisme que defensen aquests il·luminats no és cap altra cosa que un pancastellanisme radical, que no contempla cap altra possibilitat per als territoris inclosos en l’estat espanyol que la de castellanitzar-se fins al moll de l’os, perdent tota característica pròpia per esdevenir una mera fotocòpia de la Castella de referència, de la mateixa manera en què ho han fet ells mateixos i les seues famílies. I és per això que els cal considerar que els “territoris desafectes” són estrangers, i que les seues llengües no són espanyoles. No tinc cap dubte que el castellaníssim Conseller ha parlat mogut per l’omnipresent tacticisme electoralista que caracteritza –de manera permanent, un cicle electoral darrere de l’altre- l’acció política dels dos grans partits del nacionalisme espanyol al País Valencià, i que ho ha fet amb el doble objectiu d’agradar als seus amos de Madrid i de rapinyar uns quants vots als altres partits de l’extrema dreta valenciana, però no deixa de ser interessant assistir a l’espectacle d’un espanyolista radical convertint-se –per obra i gràcia de la seua incontinència verbal- en un sòlid defensor de l’independentisme català.
Ferran Suay
