Independentistes de P3

Jo de petit deia que volia ser astronauta, i d’adolescent deia que volia ser gigoló. Ho deia, però que com que no vaig fer res per ser ni una cosa ni l’altra, naturalment no vaig arribar a complir cap d’aquests propòsits. De la mateixa manera, ara una enquesta diu que el 51% del poble català diu que és partidari de la independència. Ho diu. Només ho diu, perquè a l’hora de la veritat la immensa part d’aquest 51% votarà La Xorrada CiU, oligofrènicament i per variar. I això per més evident que es faci, ara més que mai, que La Xorrada és una estafa. Per això, tal com ja fa anys que no em canso de repetir davant l’estupefacció de molts, calculo que a Catalunya l’independentisme real no deu passar, posem, del 2%. Tan sols un 2% treballa efectivament per a la independència, i això ho afirmo amb ple convenciment sense que em calgui gastar-me mig cèntim en enquestes i sense ser cap oracle. Només cal sondejar la gent, provocar mínimament la conversa per copsar a l’acte el grau de cretinisme profund del català mitjà. I voilà, així que obren la boca n’hi ha prou perquè et caiguin els collons a terra, i si no et cauen és perquè estàs mig immunitzat pel dolor que suposa aguantar diàriament aquesta llar per a infants especials.
 
D’altra banda, estic en contra de la cosa aquesta de l’Assemblea Nacional Catalana, i m’hi oposo perquè no és més que una nova marejada de perdiu en la línia de l’autoengany —mentre l’independentisme no es vegi traduït en vot intel·ligent a les urnes, ja podem anar organitzant festivals masturbatoris. I sobretot, m’hi oposo perquè no és que el nou invent sigui inútil: és verí letal. Un més made in Catalonia. En el context català actual, el temps és or, i aquesta mena de passatemps per a babaus l’únic que fan és fer-lo perdre, i si per alguna cosa serveixen és perquè els ingents catalanets de P3 es creguin que fan alguna cosa mentre així eviten afrontar amb maduresa, o sigui amb determinació i coratge efectiu, el problema.
 
Per cert, l’altre dia un d’aquests entusiastes assemblearis em va dir eufòric que a l’independentisme ara només li cal un líder amb carisma. Vaig quedar garratibat. Com que no me’n sabia avenir, li vaig preguntar si no li agradaven els bigotis. Com que no m’entenia, vaig mirar d’explicar-me millor i li vaig preguntar si no li agradaven els bigotis blancs. I com que continuava sense entendre’m, li vaig preguntar si no li agradaven els bigotis blancs del Pirineu. I com que tampoc no m’entenia, li vaig precisar que si el que no li agradaven eren els bigotis blancs de la Cerdanya. I com que no hi havia manera li vaig dir si no li agradava un bigoti blanc d’un poble pirinenc de la Cerdanya, concretament de la capital de la comarca. I en aquest punt, suposo que tampoc no em devia entendre, perquè vaig veure que el paio va desaparèixer sense dir res. Bé, doncs aquest és el nivell del país, i això és l’Assemblea de Catalunya: una nova palla catalana només apta per a la majoria de babaus nostrats, cretins integrals que en tenen eternament prou jugant a indis i vaquers, sempre que es tracti de no disparar mai, però mai, amb bala. En fi, el que deia. Una llar d’infants retardats.
 
Ah, em va saber greu que el meu interlocutor assembleari se n’anés a la francesa, perquè com que jo no sabia si l’home estava assabentat dels gravíssims fets que van tenir lloc a Girona fa uns dies, volia comptar amb el seu suport enèrgic d’independentista per moure cel i terra, tal com mereix la cacicada que suposa que es negués l’accés a dos regidors independentistes elegits pel poble a un acte de la Fundació Príncep de Girona, al qual, a més, havien estat convidats. No dubto que l’abrandat patriota assembleari s’hauria indignat i la indignació l’hauria empès a reaccionar davant aital injustícia. O potser no. Potser està massa ocupat amb un afer tan seriós com l’Assemblea i no té temps a perdre amb foteses d’eixelebrats torracollons i rebentaires com els dos regidors gironins. Sí, ben mirat, potser hauria estat demanar-li massa que s’oblidés una estona de l’Assemblea, allò sense el qual ara mateix no podria viure, el nou oxigen que actualment anima la seva vida avorrida i que, sobretot, el fa sentir algú,  part del clan. A veure quin serà el nou i enèsim invent inútil quan se li acabi l’oxigen assembleari. A veure.