Abans que res, vull agrair la cada cop més interessant quantitat de gent, tan generosa, que insisteix a oferir-me tant sí com no les seves opinions per tal que jo m’estalviï elaborar les meves, l’esforç d’escriure-les i, sobretot, de publicar-les. Moltes gràcies, però no m’ho mereixo. I encara que m’ho mereixés, tampoc no podria acceptar el regal de pensar com ells, més que res perquè sembla difícil pensar com algú que no pensa, oi?
Fet l’agraïment, no puc començar l’article sense abans informar de dues aclaridores i saludables notícies perquè els votants de SI comencin a despertar del son dels infants: com que Déu se sent mortal al cel amb només tres apòstols per acompanyants, com era d’esperar ara no està disposat a passar-se quatre anys en aquest ostracisme celestial. Per això ja ha anunciat que, per aspirar a recuperar la divinitat que li correspon, no descarta presentar-se a candidat a l’alcaldia de Barcelona. Dues setmanes justes han estat el que Nostre Senyor ha trigat a impacientar-se, i reconec que a casa hauríem perdut la porra: li donàvem dos mesos de paciència. Tranquils, però, perquè a l’ego diví no hi ha qui l’aturi; si no se’n surt amb l’alcaldia, ves que no aspiri a president de l’ONU. I d’altra banda, cal celebrar la continuïtat del reagrupat Ramon Carner com a president del CCN, després del frustrat cop d’Estat del càncer SI. Per un cop, guanyen els bons. Ja tocava.
Comencem, doncs. Un reagrupat em diu que el que he de fer és “respectar el resultat de les eleccions perquè en democràcia el poble sempre té raó”. L’afirmació, al mateix nivell mental de qui la fa, em recorda inevitablement el famós “al soci no se’l pot enganyar” de l’inefable i mentider expresident del Barça, aquell que entabanant el soci amb frases com aquesta va estar donant pel sac durant dues mediocres dècades per al club.
A veure si ens aclarim. Crec que ja he dit més d’un cop que sóc al•lèrgic al bitxo humà. Per tant, dir-me precisament a mi que respecti la democràcia és absurd, tenint en compte l’antagònica combinació entre aquesta al•lèrgia meva i l’etimologia de la paraula. Democràcia ve del grec, i significa govern del poble, oi? Doncs queda tot dit. Per tant, no entenc què fa pensar a ningú que jo respectaré cap decisió procedent del poble, o sigui la gent, allò que tantes esgarrifances em provoca i que fa que surti al carrer només quan m’és estrictament necessari. I si a més es tracta de la mofa de democràcia espanyola que tenim, de la qual ens empeltem i on se suma la mentalitat colonitzada catalana a l’hora d’exercir-la, demanar-me que cregui en aquesta democràcia és com demanar-me creure en els Reis Mags. Curiosament, però, sembla que hi ha molts independentistes que hi creuen ferventment. En fi. Queda clar, doncs, que això naturalment no em converteix en un feixista, tal com previsiblement més d’un lector talibà del tan nostrat règim del políticament correcte acaba de concloure. Si fos així, no només significaria que la democràcia espanyola no és una broma sinó que contradiria la meva misantropia, atès que precisament el feixisme és la reina de les temptacions del populatxo, tal com va passar a l’alemanya nazi amb l’elecció democràtica de Hitler o, sense anar més lluny, amb l’esmentat èxit electoral recent de Ciudadanos, amb diputats escollits pel poble, que jo sàpiga. Tant de bo cregués en el feixisme, voldria dir que crec en alguna cosa.
Des que tinc ús de raó, tinc clar que en tot aquell que s’omple la boca de democràcia hi ha un feixista. Només cal trepitjar-li un ull de poll perquè es delati. I això és com dir que en la immensa majoria de persones hi ha temptacions autoritàries més o menys amagades, però que sempre estan per sobre del respecte a l’opinió diferent o contrària de l’altre, tal com es demostra quan aquesta opinió és, amb sort, tolerada quan és pronunciada, però sempre amb el desig de ser eliminada quan es fa insistent. I és que el respecte entre els homes és mentida, i no perquè ho digui jo: ho diu la sagnant història. Per això aquests encesos garants de la democràcia que proposen eliminar els meus articles del web, és a dir, censurar-los en nom del respecte demòcrata, caldria que revisessin aquests conceptes, tot i que els reconec la impossibilitat que ho facin: per revisar res calen neurones, i per entendre el que llegeixes cal no ser analfabet, oi? Ah, com m’agradaria que tinguessin raó i ser de veritat un fatxa. Amb menys i tot em conformaria, fixa’t tu… Com m’agradaria ser com alguns dels meus detractors, autèntics totalitaris amb el pretext de l’ordre democràtic. Ah, quanta felicitat creure’t demòcrata quan de fet ets un petit fatxa que, si poguessis, d’amagat o en el covard anonimat de la massa no dubtaries a afegir-t’hi per linxar aquest articulista, rabejant-t’hi fins a matar-lo pel bé del respecte i la tolerància. Heu vist La cacera de l’home? Doncs això. Que bé, creure en el que sigui! Quanta felicitat. Detractors, la meva confessió: us envejo.
(Em sap greu, però dijous continuarà)
