Que el discurs independentista convenientment canalitzat per mitjans, associacions “civils” i partits polítics s’ha anat fonamentant en una torna o bescanvi d’estat per nació, és un fet força incontestable. Podríem omplir pàgines amb cites o articles proindependència que han renegat del caràcter nacional i identitari de l’independentisme. Contràriament resultaria molt difícil omplir gaire espai amb opinions públiques o publicades en el sentit invers.
A què es deu aquest consens aparentment inqüestionable al voltant dels motius i objectius d’un procés d’independència que, de resultes, semblaria que defuig l’adjectivació de nacional?
El concepte d’alliberament nacional sembla haver sucumbit davant d’un constructe alegrement deshistoritzat d’alliberament de polítiques socials, més acord amb aquelles esquerres i moviments socials que, entossudits en negar l’evidència històrica, continuen propagant la visió lerrouxista i soleturista que vincula catalanisme amb burgesia, negant la base obrera que Josep Termes ja va documentar a bastament.
El procés de desnacionalització o desidentització de l’independentisme no té res de natural i respon bàsicament a dues premisses:
1) A un tacticisme electoralista i possibilista que fonamenta l’èxit de l’independentisme en la plena assimilació de la identitat espanyola (o per la identitat espanyola), com a punt de partida, però també d’arribada. Justificant-se en un realisme de component social—en un fotograma autonomista d’allò en què ens ha convertit l’Estat espanyol—pretén determinar el futur, tot eternitzant aquesta instantània identitària.
2) A un espanyolisme més o menys explicitat segons el cas, que es tradueix en la defensa d’una identitat espanyola amb la qual s’identifica, articulant-se públicament com a rebuig als aspectes identitaris. Un rebuig que, no cal dir, reforça i consolida l’statu quo favorable a la identitat i a la llengua dominants.
No són motivacions excloents. De fet és habitual que qui respon a la segona premissa s’escudi discursivament en la primera. La disfressa de revestir de tacticisme, pragmatisme i astúcia allò que en realitat respon al desig de perpetuar un desequilibri forçat per dècades o segles de supremacisme espanyol amb què íntimament es combrega.
Fins a quin punt aquest consens, ja sigui imposat o impostat, ha aconseguit quallar fins al moll de l’os de l’independentisme, es fa evident en el fet que hagi impregnat fins i tot el discurs de persones gens sospitoses de no estar a favor de la llengua i la identitat catalanes, algunes de les quals practiquen una altra mena de pragmatisme o complicitat no menys decebedora, i de ben segur més poruga, consistent en residualitzar opinions que elles, a títol personal, podrien subscriure totalment o parcial, tot silenciant-les pel bé superior del procés.
D’altra banda aquells que—per allò de no dividir—esmorteïen les veus discrepants des de la consigna que el debat identitari i de la llengua s’havia d’aparcar fins que no fóssim independents, els darrers anys (des de 2012, per ser exactes) no han estalviat esforços ni perdut l’oportunitat a l’hora de condicionar i decantar l’opinió pública en el sentit de donar l’oficialitat del castellà per garantida. Això denota el baix tarannà democràtic de qui pretén seguir les passes de l’Estat espanyol, actualitzant la imposició de l’oficialitat de la seva llengua a Catalunya. Si bé és cert que de debat identitari pròpiament dit no n’hi hagut, perquè els principals mitjans l’han sostret, disminuït o decantat, no és cert en canvi que no hi hagi hagut propaganda identitària. D’aquesta n’hi ha hagut a dojo, en una única direcció, monolítica i vehiculada des de la classe política per vies parlamentàries aquí i allà, així com pels seus mitjans i associacions satèl·lits. D’allò que no se n’havia de parlar abans d’hora, ells no han parat de parlar-ne, elevant-ho a rang de fet consumat. El darrer ha estat el president Puigdemont, demostrant un cop més que CDC (PDeCAT) fa temps que s’ha convertit en una trista ombra dels postulats de Junqueras, i víctima propiciatòria dels propis sectors més espanyolistes, que tan descaradament s’han anat destapant al capdavant de la Conselleria de Cultura.
En aquest context, defensar la idea que l’independentisme català no és identitari, com llegia en un article recent, és com a mínim qüestionable. L’enquesta del CEO, que es va publicar just després, semblava donar la raó a l’articulista. Segons l’enquesta només prop d’un 15% dels independentistes declaren ser-ho principalment per raons identitàries. També cal dir que cap de les altres opcions exclou aquest sentiment, mentre que algunes, de fet, en serien força properes. Tanmateix hi ha una altra dada demoscòpica que de forma tossuda s’ha mantingut inalterable malgrat totes les crides demagògiques a vendre’s la llengua com a fórmula màgica per engreixar l’independentisme. Una fórmula estúpida per motius que ara ocuparia massa espai desenvolupar, que els fets objectius han rebaixat a nivell de pura fal·làcia. La grandíssima majoria dels dos milions de catalans a favor de la independència han estat i continuen sent invariablement catalanoparlants. I aquest fet és tant eloqüent que desmenteix qualsevol afirmació que la identitat no juga un paper central en l’independentisme. El juga malgrat el rebuig a la paraula i al concepte que un espanyolisme tàcit i omnipresent d’una minoria dirigista ha aconseguit generar en el sí del moviment. El juga d’una forma menys conscient del que caldria, però sense que hi càpiga cap dubte que aquest gruix de l’independentisme, numèricament invariable els darrers anys, en forma part des de la seva identificació amb la llengua i amb la cultura catalanes, el nucli de la seva identitat.
En conseqüència és pertinent preguntar-se si aquest escàs identitarisme que recull el CEO no respon en realitat a un rebuig a una sèrie de mots llargament desprestigiats abans i al llarg del procés, més que no pas a una manca d’identificació i sentiment de pertinença dels catalans respecte d’aquells trets distintius que ens defineixen com a poble. La batalla semàntica l’ha guanyat l’espanyolisme intern i extern des de fa molt de temps. El catalanisme acomplexat mai ha estat especialment hàbil a l’hora de lluitar per la semàntica (ni per la gramàtica, podríem afegir arran d’esdeveniment recents). Més enllà d’aquesta victòria important de l’espanyolisme en la inoculació infecciosa de biaixos terminològics, la realitat no és tan diàfana com alguns voldrien. Si la identitat catalana ha estat ancestralment motiu de mofa i desprestigi per part dels sectors catalanòfobs espanyols des de molt abans del procés (un traç ininterromput que va des de Quevedo a Losantos), els mateixos rictus, insults i mofes els hem pogut trobar entre els relators—fabricants de relat—que omplen les files d’aquest independentisme espanyolista que ja no es pot negar. A tall d’exemple citem alguns mots habituals en la catalanofòbia tradicional, copiats i promoguts literalment per aquest independentisme desitjós de perpetuar el desequilibri identitari actual: tribal, excloent, nazi, de barretina, de costellada, de pa amb tomàquet, folklòric, pagès, tancat, sectari, radical, provincià, dictatorial, racista, xenòfob, essencialista, purista… Corroborar-ho és tan fàcil com publicar un article, una editorial o una opinió nítidament a favor de l’oficialitat única del català.
Un exemple de la hipermetropia (dificultat per veure-hi de prop) de l’independentisme, reforçada per les lents deliberadament desenfocades de mitjans, associacions i partits, és la seva incapacitat per discernir que l’única diferència entre un Podemos/Comuns, i aquest independentisme espanyolista que frisa per perpetuar el desequilibri cultural i lingüístic a favor de la identitat espanyola en un nou estat, resideix només en la geolocalització del projecte: Podemos i els Comuns creuen que es pot regenerar Espanya, mentre que l’independentisme espanyolista creu que és més fàcil regenerar el sistema a partir d’una nova Espanya a petita escala amb residència a Catalunya (els estats també neixen on els dóna la gana). Allò que en ambdós casos es manté inalterable és la legitimació i consolidació de la identitat espanyola a costa (no pot ser d’altra manera) de la catalana, per la via covarda de renegar de les identitats. Fet que a la pràctica, com bé saben, consolida i eternitza la dominant. Si determinats elements fins fa uns anys totalment refractaris a la independència s’han tornat independentistes, no és perquè de cop hagin vist la llum. És simplement perquè s’han adonat que la independència de Catalunya era possible, i que aquesta podia ser una eina útil per resoldre aquells seus problemes espanyols que a Espanya mai tindran solució. És, ni més ni menys, allò mateix que farà que entitats bancàries i empresarials, que avui abominen de l’independentisme, es tornin ràpidament favorables al nou estat tan bon punt es confirmi que aquest és inevitable i que la seva col·laboració els permetrà mantenir les seves prebendes financeres a partir d’una espanyolitat plenament garantida.
Aquesta estigmatització del nacionalisme i de la identitat no tant sols s’ha construït a partir de la complicitat consensual de diversos actors del procés. S’ha construït sobretot a partir de la censura i la desqualificació mesquina i cínica d’aquell qui s’ha atrevit a dissentir. Fa pocs dies una veu rellevant de l’independentisme afirmava, com a prova de l’escassa importància de la identitat en el procés, que al llarg d’aquest no hi havia hagut debat identitari. Qui ho afirmava era una de les persones que quan es va publicar el manifest Koiné va córrer a titllar-lo de desafortunat, possiblement la desqualificació més suau que van rebre aquells que tímidament es van atrevir a introduir una reflexió de caire identitari. Altres no van tenir cap escrúpol en titllar el manifest de racista o xenòfob, fent gal·la de la veritable xenofòbia instal·lada dins i fora del Parlament per part de miserables especialitzats en l’arrogància i l’estultícia espanyolista. Dretes i esquerres van coincidir, com ha passat sempre a Espanya, a l’hora d’aplaudir l’exabrupte catalanòfob d’un espècimen que es defineix com a seguidor d’Andreu Nin. Del mateix Nin que va escriure “Els moviments d’emancipació nacional”.
Quin debat esperaven si cada cop que algú s’ha atrevit a esbossar aspectes identitaris o a defensar l’oficialitat única de la llengua pròpia, l’entorn oficialista de l’independentisme (no cal dir de l’espanyolisme acreditat) s’hi ha abraonat emprant exactament les mateixes desqualificacions i insults encunyats per l’espanyolisme més catalanòfob? Aquell qui s’identifica amb el llenguatge, les raons i les formes de la catalanofòbia tradicional, de ben segur que hi té més punts de coincidència i en comparteix més del que està disposat a reconèixer. No menys greu resulta el fet que aquells qui públicament advoquen per un nou estat on la llibertat d’expressió ha d’estar garantida, siguin els primers en silenciar i estigmatitzar aquelles veus que desentonen respecte de la mena d’estat lingüísticament i culturalment continuista que ens pretenen fer empassar.
El manifest Koiné emprava l’expressió “colonització lingüística”, i encara hi afegia l’epítet—al meu parer innecessari—d’“involuntària”. Aquesta és la nota de tall on se situa el debat identitari que l’independentisme oficialista no està disposat a deixar traspuar. Si hem arribat al punt que hem de silenciar quelcom tan evident com és l’ocupació lingüística perpetrada a Catalunya des de fa segles, vehiculada per legislacions, sentències i tota mena de càstigs i represàlies que ha patit i encara pateix el poble català, duta a terme amb la participació (no sabem si involuntària) d’una part de la seva població certament no generalitzable, com tampoc negligible, que mai no ha protestat ni s’ha mobilitzat en contra d’aquests abusos, fent palesa una nul·la disposició a reconèixer els drets sostrets al poble català des d’un rebuig sovint explicitat a aprendre o a emprar ni una engruna de la llengua del país després de trenta, quaranta o cinquanta anys de viure-hi, és que a Catalunya plana una censura tàcita, un consens generalitzat per tapar fets ben eloqüents que no desapareixen recorrent a les penúries econòmiques d’un segment de la immigració (com de tants catalans) durant el franquisme.
Malgrat la demagògia de determinades esquerres, la pobresa, quan no és voluntària, no implica una condició moral. Colonialisme i actituds colonials en l’espai lingüístic de Catalunya n’hi ha hagut durant segles i en segueixen havent. A diari. No es pot negar el fet objectiu que un segment de la població ha vist la seva llengua reforçada i entronitzada gràcies, precisament, a la demolidora persecució que per activa i per passiva s’ha fet contra l’autòctona. Ser-ne més o menys conscient és part d’allò que avui podríem anomenar colonialisme banal.
Ens cal viatjar cinc anys enrere per trobar un article com aquest: Un estat sense nació, de Vicenç Villatoro. Un escrit que, en comparar-lo amb un de molt més recent del mateix autor (Nació com animal de companyia), resulta enormement il·lustratiu de la mena de pressió política i ideològica “ambiental” que han vingut exercint les mans del procés els darrers cinc anys, obligant a modular, si no a capgirar, tants discursos. En el primer escrit l’autor distingia perfectament entre realitat administrativa (poder, sobirania) i nació (identitat cultural i de referències), i basava aquesta condició en el fet de tenir uns atributs determinats: “En la tradició del catalanisme, sempre hem distingit entre l’estat, que és una realitat administrativa i política, de poder, i la nació, que és una comunitat de cultura i de referències, que té a veure amb la identificació. Nació i estat no són el mateix. Per això hem dit que nosaltres som una nació sense estat, perquè tenim tots els atributs de la nació, però no un estat propi. Per això alguns som independentistes perquè som nacionalistes: perquè ens sembla que la nostra comunitat nacional, la nostra cultura nacional, ho té difícil per sobreviure si no té els mecanismes protectors d’un estat.“
En el segon escrit l’autor rebutja precisament la condició de nació en base a aquests atributs (ara anomenats mèrits), i redefineix nació com tota voluntat, ara ja deshistoritzada, de ser-ne i actuar com a subjecte polític (sobirania). Una definició que ara seria aplicable a qualsevol comunitat o municipi, posem per cas Batea. És a dir, nació passa a ser sinònim de voler ser estat: “D’entrada, correspon a un concepte [el de nació] antiquat, … a base de complir mèrits històrics, lingüístics o geogràfics, quan allò que més configura una nació és la voluntat de ser-ne. Encara més: una comunitat és una nació precisament quan fa allò que el PSOE li nega: voler actuar com un subjecte polític.” No em diran que no resulta fascinant l’esperit de mutació que ha generat el procés—amb l’ajut, no direm que impagable, d’alguns dels seus mitjans—en gran part de la nostra intel·lectualitat. Com perquè després ens queixem de l’espanyola.
Creure que renunciar a la condició de nació i d’identitat afavoreix l’independentisme és dipositar la mirada en la reacció del veí, tot pretenent fer-la passar com a visió estratègica de llarg abast. El dret a l’autodeterminació no s’atorga a aquelles societats que un dia decideixen que poden administrar els seus recursos de manera més justa i satisfactòria. Es reconeix als pobles en el seu sentit ètnic d’identificació sociocultural, és a dir, dipositaris d’una identitat lingüística, cultural, històrica o religiosa diferenciada. Es reconeix a pobles amb trets nacionals propis. El procés de residualització nacional per part de la nostra classe política és, a més, d’una enorme hipocresia, perquè internacionalment els drets nacionals de Catalunya són esmentats com arguments per legitimar el dret a l’autodeterminació del poble català pels mateixos que internament en neguen la raó de ser del procés. Saben prou bé que voler més diners o voler administrar-los d’una altra manera no són arguments que cap país pugui respectar a l’hora de reconèixer la independència de Catalunya. És precisament la reivindicació de drets nacionals trepitjats i perseguits allò que internacionalment ens pot legitimar i facilitar el reconeixement.
Com a resultant de l’estigmatització de determinats mots, és força probable estadísticament (CEO) que si a un independentista li pregunten per les raons del seu independentisme no prioritzi les indentitàries. Tanmateix cada cop que l’Estat emet una llei o una sentència en contra de la llengua o la cultura catalanes, molt probablement aquest mateix independentista exclamarà que ens cal la independència per aturar aquests atacs continus contra la llengua. Parafrasejant una opinió recent sobre l’independentisme, podem pensar que, també pel que fa a la identitat, efectivament es pot rebutjar el mot tot i haver-ne naturalitzat la condició. En aquest sentit seria lícit pensar que la condició i l’orgull nacional i identitari català en l’actual procés encara resta pendent de sortir de l’armari, on aquest independentisme espanyolista de nova fornada, que en dirigeix el relat, ha aconseguit tancar-lo a pany i clau.
Pel que fa a la identitat i a la llengua catalanes, els processistes ens preparen la mateixa jugada que l’Estat va fer servir amb el referèndum de la Constitució espanyola del 78, aprovada amb amplíssim suport també a Catalunya. Posar-nos entre l’espasa i la paret perquè haguem de triar entre un estat totalitari que no respecta els drets fonamentals, per una banda, i un estat lingüísticament i culturalment continuista basat en l’oblit, la legitimació i la perpetuació de les condicions, injustícies i desequilibris identitaris imposats pels règims anteriors. És clar que no hi ha voluntat de reparar ni revertir la situació lingüística. La llengua es vol deixar sepultada a la cuneta on el franquisme i la modèlica Transició espanyola ens l’han anat afusellant.
Hi ha un independentisme espanyolista parasitari que es nodreix devorant i afeblint la nació, la llengua i la identitat catalanes, que han estat el bressol de l’independentisme. Un independentisme espanyolista que ofereix estat a canvi de renunciar a la història, a la llengua i a la nació. Hi ha un independentisme que ens diu que hem de construir un nou país, perquè el país que ells volen no és el nostre. Però els catalans, de país, ja en tenim. Fa segles que en tenim un de propi. El que volem és un estat perquè aquest país finalment es pugui regir sobiranament. Per poder deixar de banda no només l’Estat espanyol, sinó tot allò que aquest ens ha imposat, i tot allò amb què ens ha deformat i condicionat com a poble. Volem un estat per recuperar els mots. Per desenvolupar el que es nostre. No pas per substituir o renegar d’aquest país mil·lenari, que és també el dels nostres avantpassats.
Se’n diu identitat. I és exactament allò mateix que aquest espanyolisme transvestit s’ha afanyat a garantir als espanyols que viuen a Catalunya, mentre ho neguen, insulten o se’n riuen cada cop que ho reclama un català. Saben que els catalans portem tants segles sent ciutadans de segona que ja ni gosem exigir allò a què tenim dret i que se’ns ha negat al nostre propi país. La qüestió és si aquest independentisme espanyolista que ens fa el llit s’equivoca perquè ens infravalora, o si se’n sortirà perquè ens té presa la mesura exacta com a poble.
